«La carrera de Pere Lloret és molt paradigmàtica de l’ascens del catalanisme i del republicanisme, d’un pensament liberal, però moderat; progressista, però moderat, de millorar la societat i la manera de fer política, de fer un país més modern, més pròsper. És un fil que recorre tota la seva vida». Són paraules de Joan Safont, doctor en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura i professor associat a la UPF, qui va guanyar la Beca d’Estudis Històrics President Tarradellas de la Fundació Irla, amb el seu projecte Pere Lloret, alcalde republicà de Tarragona.
Safont, que acaba de publicar Josep Pallach. Política i pedagogia (Pòrtic), es troba immers entre documents de l’Arxiu de la Diputació, l’Arxiu Municipal i l’Hemeroteca, racons on pot trobar pistes per visibilitzar vida i obra d’una figura cabdal del segle XX —i no només de la ciutat.
«Preocupat pel patrimoni del Camp, va ser un dels grans impulsors del Monestir de Santes Creus»
Prestigi
Un personatge que «des de Tarragona, des d’on fa la seva carrera, assoleix un gran prestigi a tot Catalunya. Aquesta és la seva singularitat». És important recuperar-lo en un moment en què «ens acostem a gairebé al segle de la proclamació de la Segona República. Cada cop queda menys gent que va viure aquella etapa i crec que s’ha de documentar i explicar bé quins van ser els personatges que la van encapçalar».
Indiscutiblement, Pere Lloret i Ordeix (Tarragona, 1877-Barcelona, 1967) va ser un d’ells, des de la seva militància a Acció Catalana Republicana. «Era l’únic diputat del partit al Parlament i els diaris satírics ironitzaven amb les reunions de la minoria d’Acció Catalana, que eren reunions de Lloret amb Lloret mateix».
Fill d’un capità de la marina mercant, «va fer tota la trajectòria, des de les revistes catalanistes, on publica poemes, i les primeres associacions del moviment, on també hi escriu. El 1914 va ser diputat provincial per Falset i Gandesa, des d’on participa en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la que en va ser conseller. Entre 1917 i 1919 va esdevenir president de la Diputació i posteriorment alcalde de Tarragona i diputat al Parlament. Va ser un prohom, un empresari, un financer, director del Banc Comercial, molt relacionat amb el Port de Tarragona. Batlle del 1931 al 1934 i des de febrer del 1936 fins a la seva dimissió, el maig del mateix any», explica Safont.
«Dels nous polítics que amb la República van arribar al poder, potser era dels que tenia més experiència de gestió. Macià, Companys i molts altres, no», diu.
Prohom i amb un reguitzell de càrrecs. Això no obstant, el periodista es queda amb el seu vessant social, el que li va valer el reconeixement dels seus conciutadans. «Quan va arribar a l’alcaldia, veníem del crac del 29, per tant, l’atur va ser una de les seves preocupacions, amb una actuació proactiva de l’administració via obra pública. Això, i la qüestió turística i cultural, de la qual va ser un pioner».
Conseqüència d’aquesta inquietud quedarà el Passeig Arqueològic i l’embelliment de la ciutat, «la seva preocupació pel patrimoni del Camp de Tarragona per atraure visitants, que, òbviament, es truncarà amb la contesa». Patrimoni com el del Monestir de Santes Creus, «on serà president del Patronat i Comissari de la Generalitat, un dels grans impulsors de la restauració de l’abadia».
«Dels nous polítics que amb la República van arribar al poder, potser era dels que tenia més experiència de gestió»
Aigua, vi i l’emperador August
Durant el seu mandat, Lloret va ser coherent amb la línia republicana de l’educació pel poble, amb la «creació d’escoles perquè la Mancomunitat havia fet tota una tasca de biblioteques. A més a més, però, aviat tocà ferrocarrils i telèfon». De la mateixa manera, treballà per acabar amb la mancança d’aigua. «Als anys 30 va contractar la canalització i nous pous per abastir Tarragona d’aigua corrent».
Camp de Tarragona, terra de vins. Com l’aigua, «va estat molt pendent de la vinya, de la viticultura, per fer un front comú». Paradoxes de la història, fou Lloret qui va rebre de mans de la filla de Benito Mussolini i del seu marit, el conde Ciano, l’estàtua de l’emperador August que presideix el Passeig Arqueològic, un regal d’Itàlia a totes les antigues capitals imperials. L’estàtua de l’emperador es va col·locar, però no s’inaugurà fins al 1939.
«Esperit de diàleg en un moment de conflictes socials entre patrons i treballadors»: Lloret un home que venint del món econòmic, «era del centreesquerra, que coneixia les dues tendències i buscava solucions de concòrdia, intentava ajudar tothom i respondre les peticions que rebia dels ciutadans». Un tarannà perdut en la boira de la història que és més necessari que mai seixanta anys després de la seva mort.
