Als anys 60 jo treballava al bar amb mon pare, Salvador Boada Calbó, quan van començar a venir a esmorzar agents d’assegurances de l’empresa Ocaso. Eren persones cultes i anaven ben vestits. A primera hora del matí venien al bar. Un cop un client, en veure’ls mudats, em va preguntar si eren policies. Els qui recordo més eren un parell d’agents que treballaven molt les assegurances de defunció i d’altres més generals. Aquells esmorzars formaven part de la seva feina, els agents entraven en tertúlia amb els clients i després els oferien els seus serveis. Donava gust veure’ls. Durant l’esmorzar ja havien fet alguna pòlissa, i després anaven pels pobles del voltant amb una moto MV Agusta, de les que es van fabricar a Astúries. Era una moto bonica, però no va tenir l’èxit esperat. Als pobles hi anaven a fer porta a porta. Normalment, trobaven dones i, passats uns dies, tornaven per poder tancar la venda de l’assegurança. Es parlava el tema en les famílies i el preu de la pòlissa podia variar segons l’oferta i les persones que calia assegurar. Els agents de l’Ocaso van acabar fent molts socis, ja que crec que van ser els pioners de l’assegurança moderna en un àmbit que anomenaven «el seguro de los muertos».
Un dia que amenaçava pluja els vaig preguntar com s’ho feien per anar en moto, ja que anaven sempre molt ben vestits. Un d’ells em va acompanyar a la moto i em va ensenyar uns impermeables que et cobrien tot. En aquella època no s’acostumava a portar casc i els pocs que l’utilitzaven només era per cobrir parcialment el cap, i es complementava amb unes ulleres.
Als anys seixanta no hi havia gaires facilitats per poder pagar els funerals, que eren cars. Malgrat que era una època de penúries, les assegurances de decés eren relativament barates i les companyies tenien la figura del cobrador, que passava setmanalment a cobrar en mà. Pel que jo recordo, el dia que passaven era el dissabte i els assegurats ja tenien preparats els diners en metàl·lic. Recordo que hi havia cases que lluïen un cartellet on deia «assegurat a la companyia ‘tal’».
En aquella època no hi havia molta afició a les assegurances. A la meva família no en teníem cap, ni el de l’enterrament. Eren temps difícils. Una altra assegurança que es va anar obrint camí bé va ser la mèdica, per poder pagar la medicina privada. Avui les companyies que ofereixen assegurances mèdiques no són gens barates i a la gent gran encara li cobren més. Jo mateix pago una assegurança mèdica i gairebé no la faig servir, ja que la sanitat pública funciona millor. Però això ja són figues d’un altre paner.
El món canvia i els enterraments també ho fan. Van aparèixer els tanatoris i el difunt amb el temps va deixar de sortir de casa seva, on se l’havia vetllat, en un cotxe de cavalls escortat pel dol. Si el cotxe de cavalls duia la santa Fe, era un enterrament de primera, i si només duia una creu, era l’enterrament normal. També hi havia enterraments on al funeral hi havia diversos sacerdots.
Avui la gent ho assegura gairebé tot: notari, goteres, el gos, la salut, responsabilitat civil, joies i telèfon mòbil... a més de les assegurances obligatòries. La idea és no tenir problemes, però el meu consell és que abans de contractar-la es llegeixin bé la pòlissa.