El segon dia del festival COS ha mantingut a la ciutat expectant. De nou, carregat de propostes d’arts en moviment que s’han materialitzat en diversos espais escampats per la vila, ha immergit els carrers d’un dinamisme sensorial i cultural suggeridor.
Entre les actuacions d’ahir, s’hi poden advertir aires de queixa. Una constant reivindicativa que moltes vegades ja es troba intrínseca en la noció d’arts escèniques contemporànies s’estenia per l’àmbient que exhalaven els artistes convidats i autors de les mostres.
En un món que cada vegada pateix transformacions més desmesurades, és indispensable mantenir un esperit crític envers els canvis inevitables, i la gestualitat corporal es manté com un enclavament fonamentalment compromès amb la revisió de l’actualitat futura, no només perquè germina de les entranyes d’un artista que sempre ha estat un agent capital per la interpretació i l’avenç social, sinó perquè, a més, s’esplaia fent ús de l’únic llenguatge capaç de ser comprès arreu del món; el cos.
El festival COS ha omplert els carrers d’un dinamisme sensorial i cultural suggeridor
Aquesta visió contemporània protestant que funciona com a agent de commutació, a més, ha creat un nou llenguatge propi dins el món de la dansa.
La idea que molts encara mantenen que la dansa implica com a propòsit final la bellesa visual i elegància corporal s’ha trencat amb l’aparició d’aquests nous corrents de moviment, desarticulant aquests llenguatges i concepcions tradicionals per a propiciar la revelació d’una dansa que vibra amb el seu temps i observa a la societat amb una mirada, moltes vegades, inquisidora que s’entén amb aquests darrers paradigmes i percepcions d’un món que és envestit amb noves idees, pensaments i inquietuds.
La ciutat, de nou, és viva i rebull sota les campanes que anuncien canvi.
Mentre Maria Solà de Mama Calypso exposava per primera vegada amb un humor cru, atrevit i implacable les realitats femenines dins el món de l’art i com una societat desnaturalitzada sanciona la maternitat mentre que també la idealitza, Cristian Martín i Daniel Doña feien els últims arranjaments per l’apoteòsica ‘Doma’ a la plaça Mercadal.
L’obra va abordar el concepte del poder, l’abús i la violència amb impudícia; entre sons i moviments remetents del flamenc i la dansa espanyola mestissats amb passos de dansa contemporània, i una sensualitat perillosa, es va explorar el dolor i la dependència, la resistència i la coerció.
Amb ‘Doma’, l’acció social com a art dansat es va materialitzar a través de l’ús de diverses estratègies artístiques que guiaven al públic i li donaven la mà mentre junts revelaven les intencionalitats latents dins les imatges que sorgien de la peça, coordinant pensament i atrezzo amb l’ètica dels artistes per a projectar la seva visió envers el poder i el domini per als espectadors, que finalment van guarnir aquest sentit amb nocions pròpies.
L’Honor i la presència tenien un pes cabdal en una obra, que podria arribar a detractar la imatge tradicional de mascle espanyol arrelat en la tradició.
Demà, el festival prendrà la seva embranzida final amb 4 espectacles al llarg de la tarda que continuaran posant el focus en diverses inquietuds d’avui a través de la crítica gestual.
