El cansament personal i polític d’un governant és una seqüela inherent al càrrec, que els afectats han suportat i expressat cadascú a la seva manera, tot i que cal reconèixer-li a Pedro Sánchez la dimensió del cop d’efecte i l’originalitat argumental d’un home que es confessa tan enamorat de la seva esposa com fart dels atacs que rep.
«Es necessita una gran dosi de liberalisme i una gran dosi de paciència per a estar asseguts en aquest banc un dia i un altre dia per a rebre constantment les martellades de l’oposició. Més d’una vegada he estat temptat i dir: ja no sóc ministre, me’n vaig», va afirmar Joan Prim al Congrés de Diputats el 1869, essent ministre de la Guerra. Són paraules cridaneres en boca de Prim, que des de l’oposició havia exercit de turment de governants, com a parlamentari i com a conspirador.
La frase és doblement anecdòtica perquè va ser pronunciada durant d’una batussa amb el diputat republicà Estanislau Figueras. Quatre anys després, Figueras es va convertir en el primer president de la República, però, desbordat pels esdeveniments, no va tardar a dimitir i anar-se’n a França. Diu la llegenda que es va acomiadar amb una expressió que ha quedat als annals: «Senyors, els seré franc, estic fins als collons de tots nosaltres».
L’ombra de l’estàtua eqüestre del general Prim va imperar com sempre sobre la mitjanit reusenca de l’enganxada de cartells i inici oficial de la campanya electoral, però menys que l’ombra de la dimissió de Pedro Sánchez. Pel Mercadal i la plaça Prim van passar PSC, ERC, PP i CUP, però no calia acostar-se a l’engrescat i sorollós grupet socialista per a parlar de la carta i el futur del president del Govern, perquè la majoria de les tertúlies amb polítics i militants de les altres formacions també anaven sobre Sánchez.
La presència de només quatre de les 18 candidatures proclamades i d’un sol mitjà de comunicació es va traduir en una nit una mica apagada, segurament reflex dels temps que viu la política catalana. Emprant la terminologia de Figueras, podríem dir que guanya terreny una formulació alternativa a la de Sánchez: si el líder socialista ha posat sobre la taula la política d’estar-ne fins als collons del fang polític, cada cop més ciutadans del que n’estan fins als collons és de la política.
Una legislatura perduda
La darrera legislatura a Catalunya ha contribuït, i molt, a omplir-los de raons. Va començar amb un govern de coalició sustentat en la majoria sobiranista del 52%, que en la pràctica es va substanciar en un independentisme retòric allunyat del realisme i en una rivalitat insomne que feia previsible el divorci. I ha acabat amb un govern en minoria incapaç de trobar aliats suficients per aprovar un pressupost, per qüestions tan igualment irreals com el Hard Rock, que ni tan sols figurava als comptes. Els arguments dels contraris al projecte són molt respectables, però dir que un gran casino entre Salou i Vila-seca convertirà Catalunya en Las Vegas és un disbarat.
Mentrestant, una vella coneguda, la sequera, ens ha recordat que vivim en un país que no pot garantir l’abastiment d’aigua a la majoria de la població en cas de manca continuada de pluges. Trenta-cinc anys després del minitransvasament, les ciutats del Camp de Tarragona podem donar gràcies als seus impulsors, i tots plegats preguntar-nos per què els governs posteriors han frenat o ignorat solucions estructurals per a la resta de Catalunya mentre la demografia i l’activitat econòmica continuaven creixent, i en un context de canvi climàtic amb més absència de precipitacions. Pocs exemples il·lustren millor els dèficits en governança i lideratge que arrossega el país des de fa temps.
Els damnificats per la inoperància dels governants també van aparèixer al Mercadal dijous a la nit. Eren quatre persones que representaven els usuaris de la residència de gent gran de Reus, que aviat començaran a ser traslladats. El Govern de la Generalitat ha decidit tancar l’equipament pels problemes estructurals que pateix l’edifici i iniciar unes obres de rehabilitació integral que s’allargaran quatre anys.
El mal estat del bloc era una situació coneguda des de fa anys, però es va arribar al moment de prendre decisions sense cap solució prevista. Si això ha estat per les mancances pressupostàries del Departament de Drets Socials, o per la incompetència dels seus successius responsables, no canvia el resultat final ni els perjudicis per a persones i famílies. Només eren quatre i una pancarta, però deien més sobre la Catalunya real i els problemes reals de la gent que aquestes mateixes expressions posades als programes electorals dels partits.
