Persones que mereixen ser recordades i la vida de les quals s’ha de divulgar, siguin de Reus o de la resta de la comarca. Amb aquesta idea principal, la capital del Baix Camp va acollint diferents actes per preservar la memòria històrica, i ho fa al llarg de l’any, tot fent valer la importància de no deixar caure en l’oblit trajectòries de persones que han treballat per la llengua i la cultura en temps complexos. Moltes persones han deixat empremta i, fins i tot, representen un col·lectiu d’un moment històric determinat.
Entre altres esdeveniments que es podrien esmentar, el més recent és el realitzat aquest dimarts 10 d’octubre al vespre a l’Arxiu de Reus que va recordar, en format de conferència, la figura de l’activista, excursionista i fotògraf alforgenc Josep Fusté Grifoll (Alforja 1923-1978). A l’activitat, organitzada per l’entitat Carrutxa, van intervenir l’expresident de l’Ateneu Cultural Josep Taverna, Àngel Martorell, i l’investigador del fons fotogràfic de l’Arxiu Josep Fusté i comissari del llibre Germans només de flors i cants, Marc Barceló, fet en col·laboració, també, amb l’Ateneu Cultural Josep Taverna.
Així doncs, tots dos van recordar el també Fill I·lustre d’Alforja, en un acte que es va emmarcar en el centenari del seu naixement, l’Any Fusté. L’etnòleg i membre de Carrutxa, Salvador Palomar, va encarregar-se d’introduir l’acte, tot aportant context històric i va abordar, breument, el perfil de Fusté, a qui va descriure com a fonemanental pel que fa a recuperació cultural en temps del franquisme. Va parlar, per exemple, de la tasca que va fer en començar a ensenyar català als pobles, una pràctica que sovint es donava a través de la incorporació, per part de la gent, a l’excursionisme que Justé també impulsava.
«Als anys 60, sobretot, la cultura catalana començava a fer-se present i es va iniciar un procés de recuperació cultural. Penso que, tot plegat, encaixa amb la figura de qui parlem aquest dimarts 11, aquestes són les persones que es mereixen ser a la història», va afirmar Palomar.
El concepte de ser autodidacte
Tot seguit, va parlar Barceló, que va defensar la idea de «mantenir viu el llegat» de Fusté i va admetre que, respondre la pregunta de ‘qui va ser’ és una mica «complex»: «Podria dir que va ser autodidacta, tot i que seria imprecís, ja que la gent mai aprèn tota sola». «És el tercer acte que fem dedicat a Fusté, però és el primer que fem a Reus, dedicat a ell», va destacar, tot donant importància a fer territori. També va explicar que, tot i fer 100 anys del seu naixement, el seu llegat s’ha continuat transmetent.
«S’ha transmès, fins i tot, una idea mística, al voltant del seu personatge. Molts no l’hem conegut, però a través del seu fons fotogràfic produeix molta curiositat, amb una mort també particular, podríem dir», va afegir. De fet, va esmentar la inscripció que hi ha a un monòlit funerari dedicat a Fusté i va dir que «el seu llegat ha de ser la memòria que ell va procurar, també, que es conservés».
Àngel Martorell va aportar que va coincidir amb Fusté, inclòs en el sentit familiar, ja que hi havia lligams. Entre altres aspectes, va esmentar els relatius a la mort de l’activista: «Recordo molts esdeveniments relacionats amb Fusté, en especial els relatius a la seva desaparició, amb la seva recerca, la mort, el funeral i la salvaguarda del llegat del seu patrimoni, és a dir, de documentació i material cultural, escrits, llibres, rodets fotogràfics, poemes, fotografies, correspondència, etc.»
Amb el temps, va admetre Martorell, «he repassat tantes coses seves que he acabat fent diverses xerrades sobre ell». Una pràctica que, va reconèixer, va dur-lo a fer esbossos de com era o fer aproximacions biogràfiques. «La seva figura, més enllà de ser polifacètica, diria que és més aviat, polièdrica, ja que tenia moltes facetes i es dedicava a molts àmbits alhora», va lloar Martorell a Fusté.
D’altra banda, i seguint la línia dels actes de memòria històrica fets a Reus, s’ha avançat, també, en la col·locació de les llambordes Stolpersteine en record als deportats reusencs als camps nazis. A tall de recordatori, en l’actualitat són 12 les llambordes que hi ha creades i, fins al moment, hi ha 35 deportats localitzats. La setmana passada, doncs, es va disposar la segona llamborda al raval de Santa Anna, en memòria de qui va ser bomber a la ciutat, Ramon Gorga. A l’acte, hi van ser parents seus, i van parlar un fill i un nét, que van recordar les «condicions infrahumanes» en les quals Gorga va haver de viure als camps nazis; el fill va esmentar que «l’exili era una salvació, però també una trampa mortal».
A mitjans de setembre, l’Arxiu també va recordar els 50 anys de l’assassinat del sindicalista represaliat Cipriano MartosCipriano Martos (Maldonadillo, Granada, 1942 - Reus, 1973). Per això, l’equipament va recordar a la ciutadania, en un acte, que, per tal de conèixer millor un «exemple de resistència antifranquista», tindrien exposat documents de Martos, sobretot de l’última etapa de la seva vida.
En paraules de la directora de l’Arxiu de Reus, Elisenda Cristià, «la nostra tasca és donar testimoniatge, a través de la documentació, d’uns fets que es van produir, i l’ens és garant dels drets i els deures de la ciutadania; és molt important el paper que té en la recuperació de la memòria històrica i de la memòria democràtica».
Palomar, també present en l’acte va repassar la biografia del recordat: «Cipriano va patir les conseqüències terribles de callar, de no cooperar amb la repressió, i de no donar noms». L’etnòleg va aportar, a més, que la memòria de Martos no ha de desaparèixer: «Haver desenterrat les seves restes del cementiri de Reus i haver-les portat al costat de la seva família és una pràctica incontestablement positiva, però conservar la seva memòria és fonamental i ha de ser-nos útil, per exemple, a l’hora de parlar de les migracions en la cerca de treball temps enrere».
L’estudiós va reivindicar, també, a l’Ajuntament que «una manera de visibilitzar Martos seria posar el seu nom a un carrer o plaça, en una via tan cèntrica com aquella en la qual va residir, la de Pubill Oriol». I, per què no, «a través de l’Arxiu, es podrien incentivar els treballs de recerca sobre Cipriano o sobre el que va suposar el franquisme en la vida de molts».
La regidora de Bon Govern, Transparència i Administració Oberta, Montserrat Flores, va recordar la col·locació de la placa en record de Martos en el cementiri i va apuntar que «el millor antídot contra el negacionisme de passatges succeïts en la història són els documents».
Acte en record del bombardeig del Centre de Lectura de l’any 1937
El Centre de Lectura (CdL) de Reus va recordar, en un acte a mitjans d’aquest setembre, el bombardeig del 1937, que va destrossar l’ateneu i va llevar, entre la d’altres persones, la vida de la llavors auxiliar de biblioteca, la jove Regina Figuerola. L’atac feixista va matar, llavors, 10 persones a la ciutat, també, i va deixar-ne una trentena de ferides. L’acte va servir per recordar una mica tot plegat i el president de l’entitat, Lluís M. Pérez, va presentar, al públic assistent, la filla d’una dona supervivent, «que llegia a la biblioteca durant el bombardeig el 17 de setembre i que va salvar la vida». Es tractava de M. Fernanda Martín, filla de M. Fernanda Guinovart, qui va explicar que «la meva mare era una gran lectora, venia al CdL cada dia a llegir, el bombardeig el va viure quan tenia tan sols 16 anys i, tot i passar per una situació així, algun cop en parlava, d’aquella experiència».
Més detalladament, la directora de la biblioteca del CdL, M. Carme Just, va afegir context històric pel que fa a la caiguda de les bombes, tot citant un article de la historiadora Carme Puyol. Just va esmentar, també, la inauguració de la Sala Regina Figuerola el 1968, que «va aplegar diverses personalitats del món de la cultura reusenca». Les millores de reconstrucció del CdL «van ser importants i l’aportació de diners, per part d’institucions catalanes va ser cabdal; la premsa, a més, va tenir un paper fonamental en la difusió», va assenyalar, entre altres assumpte, Just.
