Poques carreres pictòriques han començat amb tanta intensitat com la de l’artista riudomenc de Reus -o reusenc de Riudoms- Josep Maria Baiges (1924-1991) gràcies a la seva obra Omnipotencia, coneguda popularment com el Crist de Riudoms. Aquest quadre acabaria engrescant en una apassionant picabaralla mediàtica amb el reconegut artista de Figueres, Salvador Dalí (1904-1989).
I és que cinc anys després de presentar Baiges a Tarragona la seva obra, Dalí presentava a Madrid i a Barcelona el seu Crist de Sant Joan de la Creu. La sorprenent semblança entre les dues obres van alimentar la sospita d’un possible plagi del geni empordanès al reusenc. Les redaccions de diaris i revistes d’abast nacional s’ho van fer seu.
L’Inici: finals de 1947
La història neix a finals de l’any 1947, quan el jove Josep Maria Baiges es presenta al concurs de cartells de Setmana Santa que organitzava l’Ajuntament de Tarragona i estava dotat amb 3.000 pessetes.
L’obra presentada la va crear a Barcelona on estudiava arquitectura. Baiges mantenia un vincle afectiu amb Tarragona des que havia vingut a tocar amb la seva orquestra i havia estudiat a l’Acadèmia Montardit per preparar-se per l’examen de l’Estat per a la plaça d’oficial telegrafista de Reus.
Segons explicaria el seu company de carrera Manuel Lamich, el va despertar a mitjanit dient-li que havia tingut una idea genial, gairebé un somni i que necessitava fer un esbós. Lamich, autor de projectes tan rellevants com el Teatre Auditori del Camp de Mart de Tarragona, seria el seu model. Vet aquí com els braços estirats d’un amic acabarien donant forma al futur Crist que va pintar Baiges.
El resultat final va ser una proposta fresca, atrevida i descarada. Baiges dibuixà un Jesús clavat a la creu suspès a l’aire, vist des d’una trencadora perspectiva zenital. Als seus peus la silueta urbana de la ciutat de Tarragona vista des del mar, on la llum de les espelmes de Divendres Sant es projectava sobre els braços del Messies, creant una potent ombra sobre la creu.
Sense premi
El guanyador del concurs va ser finalment l’advocat i l’il·lustrador tarragoní Cosme López (1920-2009). El seu cartell amb el qual la premsa de l’època es va desfer en elogis representava el portal de la Catedral de Tarragona i el Crist del Pas del Prendiment de l’escultor barceloní Josep Llimona (destruït l’any 1936, en plena Guerra Civil) i que era propietat de l’Associació d’Antics alumnes de la Salle.
Les obres presentades en aquell concurs van ser exposades al vestíbul de local del Sindicato de Iniciativa y Turismo de Tarragona. Baiges, però, quedà profundament decebut del resultat del certamen. Però lluny de rendir-se i convençut que l’havia encertat, transformà el seu esbós en un oli de grans dimensions que s’exposaria a la Casa Solsona de la Rambla de Tarragona, a la Casa Navàs de Reus, a la sala Fortuny del Centre i també a la Casa Magda del passeig de Gràcia de Barcelona.
I apareix Salvador Dalí
Mentre l’obra del Josep Maria Baiges s’exposava per diverses ciutats, i sense que el pintor reusenc ho sabés, un altre artista entrava a escena: Salvador Dalí.
L’empordanès va tornar l’any 1948 a Espanya des dels Estats Units després de vuit anys d’exili. Plenament conscient que l’encaix en aquella Espanya grisa no havia de ser fàcil, Dalí va buscar adaptar-se i ho va fer amb un sorprenent gir copernicà de la seva obra, derivant-la cap a temàtiques religioses. Dalí es reconeix públicament catòlic practicant des de fa sis anys i s’apropa al règim franquista amb una imatge d’artista rehabilitat.
La Madonna de Portlligat de 1949 és una declaració d’intencions. De fet, el mateix Papa Pius XII rep al pintor de Figueres i beneeix la seva tela. En aquesta línia, el juliol del 1951 afronta el seu mític Crist de Sant Joan de la Creu, al seu taller de Portlligat, a la Costa Brava. És un Crist flotant a l’aire.
Dalí manifesta que s’ha inspirat en un petit dibuix de Sant Joan de la Creu que havia vist al monestir de la Encarnación, a Ávila, durant una visita. La imatge el va fascinar tant, que més tard el va veure en somnis a la mateixa posició, però ara sobre el paisatge de Portlligat, i en somnis va sentir unes veus que li deien «Dalí, has de pintar el Crist». Dit i fet. Per fer de model contractaria el gimnasta i especialista d’acció californià Russ Saunders.
A Madrid i Barcelona
L’obra es presentà a Madrid i a Barcelona a principis de 1952, a la primera edició de la Bienal Hispanoamericana de Arte amb gran èxit. Fou en aquest context i a través de El Correo Catalán que Baiges descobreix el quadre de Dalí. Queda profundament sorprès. La composició era gairebé idèntica a la del seu Crist de Riudoms.
En aquesta ocasió, es reivindica a través d’una carta al professor de la història de l’art de la Universitat de Barcelona i periodista del Noticiero Universal, Luis Monreal. Dalí tenia en contra alguns dels crítics més mediàtics, i el cas del Crist de Riudoms els donava més benzina per tirar al foc. Monreal publicà el 31 de març de 1952 el seu article «Algo más sobre la originalidad de Dalí» on qüestiona l’empordanès. La notícia corre com la pólvora i les redaccions se’n fan ressò.
Dalí lluny d’arronsar-se es mostra complagut amb la polèmica i dona rèplica al número 2 de la revista Semanario de Información Artes y Letras de Barcelona del 24 d’abril de 1952. «El de l’anunci de Riudoms m’interessa molt. És molt probable que el tal Crist tarragoní hagi estat pintat després del meu. Però si no fos així, el cas seria molt més interessant, ja que provaria la transcendència onírica d’una tal imatge. La coincidència de Riudoms és amb Sant Joan de la Creu (no amb mi), ja saps que el meu Crist està concebut segons el dibuix original del Sant. A tots se’ns acudeixen les mateixes coses, i en això consisteix el missatge surrealista, el comú denominador de l’esperit humà és el subconscient: igualtat al somni. Ara bé: entre el de Tarragona i el meu Crist hi ha un milió de pessetes de diferència. I si no sé pintar, encara té més mèrit», declara l’artista.
Malgrat que Dalí defensava fermament no haver vist mai el Crist pintat per Baiges, aquest li rebat en una nova carta al director al Diario Español del 9 de maig de 1952: «L’originalitat del seu Crist no té res de nou per a mi. Multitud d’esbossos i companys i amics són testimonis efectius que poden demostrar a vostè aquests cinc anys d’anterioritat. No dubto que ha passat vostè algunes hores somniant amb la seva obra i comparant-la amb la meva idea, tantes que el meu desengany respecte a vostè culmina quan observo, que no aconsegueix l’explicació o realització de la idea, amb més empenta i encert que jo», rebat el reusenc.
En una entrevista posterior, al Setmanari Reus del 17 de maig Baiges es reafirma: «El meu Crist està més ben concebut, però el de Dalí és superior al meu pictòricament. Quin dubte cap!!». Un any després, també al Diari contesta a la pregunta del periodista: «Qui va ser primer amb el Crist? teu o el de Dalí?.-Meu. Dalí et va copiar?. -No va poder perquè no ha vist el meu quadre. Fou una estranya coincidència», explica.
Tal com ell deia, «vaig voler fer el Crist en l’estil fantasiós del pintor de Cadaqués. Així és com Dalí l’hauria pintat». El fet és que la polèmica s’anà refredant amb el temps. Baiges exposà l’any 1953 al Centre de Lectura de Reus la seva pintura conceptiva i literària que li va servir per a donar a conèixer les seves possibilitats.
Anys després seria Joan Miró, qui va anar a veure una pintura mural de Baiges a la paret d’un bar de la plaça que porta el seu nom a Mont-roig. Digué als propietaris que no destruïssin l’obra perquè ell li donava un gran valor artístic. Malauradament, no li van fer cas.
Baiges va morir l’any 1991, però la seva família preserva orgullosa el seu llegat. El seu fill, el periodista Josep Baiges (actualment és regidor a l’Ajuntament de Reus), va ser comissari l’any 2013 de l’exposició a Reus «Josep Maria Baiges, un artista polifacètic» del que va néixer el catàleg del mateix nom, i fa xerrades sobre la seva figura.
Passats 73 anys d’aquell episodi, encara avui és un tema d’actualitat. Escriptors com Vicent Santamaria de Mingo ha tornat a posar-ho sobre la taula al seu llibre Lo que Dalí debe a la Naturaleza. I jo mateix vaig descobrir la història aquest estiu. Allà vaig coincidir amb l’amic Albert Pedrola: «Alfons, saps que la meva mare sempre m’explicava que el Crist de Dalí el va fer igual que el d’un pintor de Reus? Era un xicot de la colla dels pares. Es deia Baiges».
Potser mai arribarem a saber si Salvador Dalí es va inspirar en el Crist de Riudoms, però sí que aquesta «estranya coincidència» forma ja part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat de Reus.
