Aquesta setmana ha fet un any des que una part important dels pagesos i ramaders del nostre país van sortir a les carreteres, als efectes de protestar, i van bloquejar el país, amb les importants afectacions per la resta de sectors productius i la població en general. Protestaven per molts motius. Però n’assenyalaria com més rellevants, el que entenien com una administració poc eficient i resolutiva davant els problemes reals del sector, unes promeses incomplertes constantment per diferents governs, el poc que es valora a la societat els productes produïts agraris a casa nostra, i un futur cada vegada més incert del sector a Catalunya.
Aquest malestar es va canalitzar inicialment, al marge de les organitzacions i sindicats agraris tradicionals, amb el risc que això comporta. I ho van fer, entre altres coses perquè un part rellevant del sector estava absolutament desencisat amb aquestes entitats tradicionals, i les identificava com a corresponsables subsidiaris de la situació. Els motius d’aquest desencís eren diferents, m’atreviria a dir diversos segons en quin lloc del país estem, que són a organitzacions massa acomodades o burocratitzades, que són organitzacions polititzades, o simplement perquè durant molts anys no has resolt prou els problemes del sector. Aquest moviment de protesta del sector massiu, es va organitzar per un grup de WhatsApp, malgrat que un any després aquest grup ja s’ha estructurat amb una entitat més a l’ús, com el Gremi de la Pagesia de Catalunya.
Des de llavors ha passat un any. I en aquest període, unes eleccions al Parlament de Catalunya amb una nova composició, un nou president i nou govern de la Generalitat, unes eleccions al Parlament Europeu i una nova Comissió Europea amb un equilibri de forces diferent, però tant una institució com altra continuen pivotant sobre el gran pacte entre socialdemòcrates i conservadors, i unes eleccions nord-americanes que han portat a la presidència a D. Trump, amb anuncis constants de nous aranzels i polítiques proteccionistes.
Un any després la situació del sector és semblant o fins i tot en algun aspecte pitjor, les bones paraules dels governs i partits, fins i tot dels propis convocants, explicant que hi havia més diàleg amb l’administració, són insuficients. I tornem a tenir anuncis i talls de carreteres, que esperem que no generin els problemes de fa un any. La realitat és que, més enllà del canvi de nom del Departament de la Generalitat per recuperar la denominació d’agricultura, ramaderia, i pesca, tots els punts que planejaven en els documents reivindicatius estan igual. Segurament, al nou govern encara se li ha de donar uns mesos de marge, però la realitat és que cada vegada és més difícil trobar joves que assumeixen el relleu generacional, els llocs de treball al sector primari són coberts per nouvinguts poc qualificats amb salaris molt modestos. I el futur d’un sector que hauria de ser estratègic al país, és incert i poc esperançador.
És evident que aquí l’administració i el sector tenen la màxima responsabilitat per solucionar aquests problemes, però parafrasejant al president Kennedy cal que no ens preguntem només què poden fer els governs pel sector agrari, sinó què podem fer nosaltres també per sector agrari. Tenim tots una responsabilitat i un repte, prestigiar el sector, i valorar molt més els productes produïts a casa nostra, que són d’una alta qualitat i, per tant, hem d’entendre que han de tenir un preu més elevat, hem d’apreciar i consumir la producció pròpia, estar disposats a pagar una mica més per un producte millor produït a casa nostra. Hem de saber tenir una cistella de la compra amb més productes autòctons i de més qualitat, i dedicar uns pocs euros més al mes per assolir aquest objectiu. Aquest és un pas que tenim al nostre abast quan anem al mercat, als supermercats o als restaurants, perquè malgrat aquest petit sobre cost que a vegades és molt reduït per quilo o litre, la nostra salut ens ho agrairà, el nostre país també, i les generacions futures encara més.
