Sempre he defensat, i continuaré defensant, que el pacte i l’acord en política, no és només necessari, és imprescindible, de fet ha de formar part intrínseca i consubstancial de la mateixa activitat política. S’hauria de normalitzar que l’acord, és normal, habitual, desitjable, i bo, i no és una excepcionalitat, ni una renúncia, ni cap claudicació. Els pactes no són mai una mostra de debilitat, sinó tot el contrari, són un signe de fortalesa i maduresa política.
És evident, que en la majoria dels casos, un acord o un pacte implica que tots els intervinents han de cedir en part dels seus postulats inicials, però també és evident, que suposa per tots assolir una part dels seus propòsits. Dissortadament, massa sovint s’ha venut el pacte des d’una perspectiva negativa, i s’ha considerat equivocadament més com una renúncia, que com un assoliment parcial dels teus objectius. Sense cap altra autoritat que haver exercit l’activitat política en diferents àmbits durant uns quants anys de la meva vida, m’atreveixo a fer una sèrie de reflexions al respecte, a benefici d’inventari, i òbviament sense cap pretensió d’alliçonar a ningú, aspecte que no està al meu abast.
Els acords s’han de fer entre diferents partits o opcions polítiques, amb projectes diferenciats, però és bo que es facin entre opcions que malgrat discrepar durament, no s’hagin demonitzat entre elles, o no hagin promès o compromès que amb aquelles forces no es pactarà o no se li facilitarà el govern mai. I això per dos motius, primer perquè al teu electoral i la població en general li serà difícil entendre que pactis amb aquell que fins al dia abans era tan dolent i pervers. En segon lloc, perquè quan ho fas, hauràs d’exagerar molt les bondats de l’acord per justificar que pactes amb uns que fins ara eren, no els adversaris, sinó els enemics, i com veurem, això pot acabar generant més desencís o frustració.
L’acord s’ha de sustentar, com he dit amb una cessió parcial de les pretensions inicials i en l’acceptació de part dels postulats dels altres, però en cap cas pot incorporar una renúncia absoluta als teus principis, ni pot consistir a fer el contrari del que contemplava el programa o compromís electoral, si això passa la pèrdua de credibilitat del projecte, i el desprestigi de l’activitat política en general és important.
Els pactes s’han de relatar, sempre amb sentit positiu, però sense magnificar el contingut ni generar il·lusions desmesurades sobre el mateix l’acord i el seu resultat. És contraproduent fer creure que un acord diu el que no diu. Segurament a tots ens venen al cap acords, que sent bons i suposant millores respecte a les situacions precedents, s’acaben percebent com un fracàs, perquè en el moment de presentar-se es van generar unes expectatives desfermades respecte al seu resultat.
En el moment d’explicar un acord és normal que cada una de les parts emfatitzi els aspectes que consideri més convenients, però totes les parts han de mantenir una certa coherència en el relat dels acords i els seus continguts. No pot ser que quaranta-vuit hores després de fer-se públic un acord, cadascuna de les parts estigui explicant l’acord en termes que es contradiuen, o no tenen res a veure. Les parts perden credibilitat, i la figura de l’acord es desprestigia.
Els pactes sempre s’han de fer i justificar en termes positius, a favor d’un projecte, d’un propòsit, una determinada opció o acció. No s’ha de fer mai a la contra, perquè no governi algú, o perquè no es fes determinada acció o projecte. En política, com en altres àmbits, els pactes a la contra acaben sent pa per avui, però fam per a demà, i a la llarga solen ser castigats per la ciutadania.
I finalment, és necessari que els acords polítics siguin sempre avaluats per les parts i es rendeixi comptes sobre la seva materialització final. Cal que es faci una avaluació permanent, rigorosa, seriosa dels objectius assolits, així com un balanç definitiu. No hi ha res pitjor que un acord al cap d’un temps sembla que no tingui ni pare ni mare, i ningú es faci responsable del seu resultat.
Si no es compleixen aquests senzills principis o premisses, respecte als pactes polítics, no ens ha d’estranyar que es desprestigiï el valor de l’acord, i que es generi desencís i frustració respecte a l’activitat política i els seus actors. Tampoc ens ha de sorprendre que propostes polítiques populistes, d’extrema dreta o extrema esquerra, acabin triomfant. És el fracàs de la política, és el fracàs de la societat.
