La setmana passada l’alcalde de Tarragona, i després tot el consistori tarragoní decideix canviar formalment de posició respecte a l’estació intermodal, i sortir així del consens que des de feia set anys va acordar ubicar aquesta estació a Vila-seca, reclamant la seva construcció a la zona Horta Gran del seu municipi. L’efecte immediat va ser que Vila-seca i altres municipis anuncien les intencions de suspendre temporalment la seva participació en els treballs del grup impulsor de la futura àrea metropolitana.
No pretenc en aquest article reflexionar sobre la millor ubicació de l’estació intermodal o els motius d’aquest canvi de posició de l’Ajuntament de Tarragona, set anys després i un any després que es redactés i s’aprovés l’estudi informatiu. Però sí que voldria fer algunes consideracions respecte als consensos territorials.
Si una cosa vaig aprendre durant la meva trajectòria de servei públic, i que intento explicar a tots els qui em volen escoltar, és que els consensos territorials costen molt d’assolir i molt poc de malmetre. Per tant, com en tants altres aspectes a la vida, amb els consensos territorials no només és important assolir-los, sinó treballar amb perseverança perquè es mantinguin durant molt de temps. També intento transmetre als meus interlocutors que les conseqüències del trencament o la incapacitat d’assolir aquests consensos territorials són sempre terribles i extremadament perjudicials per a tots els involucrats, especialment els ciutadans dels territoris en qüestió.
Quantes vegades hem vist que les administracions superiors, amb l’excusa o motivació de la falta de consens territorial o polític, opten per no desenvolupar un projecte? O quantes vegades, partint d’aquesta absència de consens, l’administració de torn troba la millor excusa o justificació per no tirar endavant una actuació que no vol fer o que no té possibilitats de fer? I a més, en aquests casos, es produeix la paradoxa que l’administració responsable, amb força cinisme, externalitza la seva responsabilitat inversora i acaba culpabilitzant de no invertir, al mateix territori, culpabilitzant-lo per la inexistència de consens.
A la vegada, la falta de consensos territorials, a mitjà i llarg termini, només fa que alimentar la rivalitat entre municipis i els seus veïns, i els localismes estèrils. I malgrat que sempre hi ha responsables polítics curts de gambals que pensen que aquestes posicions reforcen els seus lideratges impostats i els afavoreixen electoralment, i les fomenten, aquestes actituds sempre resulten molt contraproduents a llarg termini.
Per tots aquests motius, crec que en cas de l’àrea Metropolitana de Tarragona, i entenen que hi hagi persones i municipis que es poden sentir molestos, fins i tot traïts per determinades posicions que prenen d’altres, tothom hauria de fer un gran esforç per continuar treballant amb un projecte que és important per a tot el Camp de Tarragona, i que sense un gran consens territorial i polític no podrà reeixir. Com ha passat ja en diferents ocasions, també en aquest projecte sortirà algú que segurament tindrà els seus interessos focalitzats en un altre lloc, i apel·lant aquesta falta de consens dirà que no es pot aprovar. L’Àrea Metropolitana de Tarragona requereix visió de territori i de país, mirada llarga, i molta generositat per part de tothom.
Finalment, avui també els podria parlar, però ho faré en una altra ocasió, d’un altre trencament de consens que s’ha produït aquesta setmana, com és el de la ubicació del nou hospital a Tortosa. Però en aquest cas, i em voldria equivocar, és d’aquells casos que l’administració superior, perquè no vol o no pot actuar, és la que indueix aquest trencament, i el partit local i territorial obedient canvia de posició i així poder apel·lar a l’absència de consens per no actuar. Tenint-ho en compte, crec que no hauríem de permetre que l’excusa de no actuar fos la falta de consens formal.
