Fa uns dies els mitjans de comunicació es feien ressò de l’acord entre empresa i treballadors per implantar un ERTO a Freixenet com a conseqüència de la sequera. Més de 600 treballadors redueixen la seva jornada entre un 20% i un 50% fins a finals d’any per compensar la falta de raïm que ha provocat l’escassedat de pluges que s’arrossega des de 2021. És un petit gran exemple dels costos que uns interessos particulars han d’assumir pel canvi climàtic.
Com tots sabem, aquesta inquietant partida econòmica que pagarem tota la societat tot just acaba d’obrir-se, malgrat que, massa sovint, és una veritat incòmoda que oblidem en el nostre dia a dia i en les decisions que prenem.
L’últim informe semestral de perspectives de l’OCDE, presentat aquest mateix mes de maig, revelava que l’impacte de les catàstrofes naturals sobre el PIB mundial gairebé s’havia triplicat des dels anys 80 del segle passat.
Onades de calor, inundacions, sequeres, incendis i pujada del nivell del mar, entre d’altres, són els efectes més visibles d’un procés que ens anirà plantejant una gran diversitat d’impactes, alguns dels quals encara son inimaginables. El que és segur és que provocaran -ja ho estan fent- la fallida de moltes economies regionals i les conseqüents migracions.
L’últim informe semestral de perspectives de l’OCDE revela que l’impacte de les catàstrofes naturals sobre el PIB mundial gairebé s’havia triplicat des dels anys
80 del segle passat
80 del segle passat
I no ens quedarà més remei que assumir els costos d’aquesta factura que ens arribarà en diferit. Perquè serà la conseqüència de decisions (o no decisions) que fa anys que arrosseguem i que, encara ara, amb els efectes ja molt evidents, no acabem d’adoptar. I no ho fem, principalment, per una qüestió de costos, una de les grans lògiques que dominen el desenvolupament de la història.
La transició energètica, l’aposta per la circularitat dels materials i la implantació d’hàbits sostenibles en general, a banda d’esforços i canvis en la nostra conducta, costen diners. Però no cal ser molt visionari per saber que el pressupost que ens posa al davant l’economia verda per implantar els canvis que necessitem és molt inferior als volums d’una factura del canvi climàtic d’imports incalculables, que ja comencem a notar. De moment, la cosa va per barris, però no hi ha cap dubte que els rebuts arribaran a tots els sectors de la societat: institucions, empreses, particulars...
El filòsof alemany Hans Jonas va donar forma el 1979 a l’ètica de la responsabilitat, instant-nos a obrar de tal manera que el resultat de les nostres accions sigui compatible amb la permanència de la vida humana al planeta. Des de llavors, hem seguit deforestant boscos, hem omplert els mars i oceans de plàstics, els pols s’han continuat desgelant...
No es pot dir que ens haguem sentit massa interpel·lats per aquesta ètica de la responsabilitat. Confiem en què la lògica dels costos que ja es van concretant sigui més convincent per precipitar els canvis urgents que necessitem per frenar un procés de conseqüències ruïnoses.