Contradient la mala fama de caïnita de Tarragona, la mort del benvolgut Ramon ha omplert la premsa d’escrits encomiàstics. Ben documentats, en desgranen la trajectòria vital i recorden, encertadament, la seva tasca a favor de la seva ciutat d’adopció.
El meu coneixement de Ramon el vaig encetar en els ja llunyans anys vuitanta, a la Comissió dEstètica i Disseny Urbà, que va fundar i dirigir. En vam formar part Enric Baixeras, Jordi Secall, Frederic Hilario, Albert Vallvé, Ramon i jo mateix. Era el més jove del grup, però res va impedir que la relació fos intensa i profitosa. Avui, una comissió amb aquest nom no seria tinguda seriosament; però fa quaranta anys, tot estava per fer i tot era possible. Vull recordar ara Ramon per dues accions que va fer per acostar el patrimoni històric als ciutadans. Accions genials, atrevides, valentes, quasi descarades. S’hi revela un caràcter trencador, rabiosament original, d’un home aparentment molt educat i tranquil. Accions que van apropar el patrimoni històric al ciutadà: intel·lectualment i físicament.
1982: Commemoració dels 150 anys de la mort d’Antoni Martí i Franquès
Es van fer un seguit d’actes. Martí ja tenia un carrer al seu nom; placa commemorativa a la casa on nasqué; testa de pedra dalt l’edifici i retrat en pintura en el saló de notables de l’ajuntament; placa commemorativa de la mesura del meridià al port; nom de l’institut més antic de Tarragona, província inclosa.
En celebrar els 150 anys es va fer un interessant monument a la plaça d’Orleans. Un seguit d’actes i una exposició. Aprofitant els treballs de restauració de les testes de l’ajuntament, Ramon va aprofitar l’avinentesa per col·locar la de Martí presidint la mostra. Aquesta operació és el que més recordem i recordarem, dels actes del centenari.
1989: Commemoració del centenari de l’estrena de l’estàtua de Roger de Làuria.
Com va passar amb Martí, Ramon va aprofitar per fer-ne una, encara més grossa: coincidint amb les festes de Nadal, va col·locar una enorme bastida davant el balcó del Mediterrani. L’objectiu va ser arribar, amb tres rams d’escala, a l’alçada dels peus de Roger, per poder-lo veure a la vora.
La imatge que en tenim mai s’esborrarà del record tarragoní.
