No sé què tenen les europees, però acostumen a ser les eleccions preferides dels partits més nous... I dels candidats més rocambolescos. Potser és perquè resulta més fàcil obtenir representació, o potser perquè tot ens queda més lluny i votem a la babalà, però sigui com sigui, sovint entren a l’Eurocambra els polítics més inusuals. Per dir-ho finament.
L’últim exemplar d’aquesta categoria és el sevillà Alvise Pérez (1990), conegut des de fa anys pel seu activisme antiimmigració, nacionalista espanyol i contrari a la «màfia» política i mediàtica, com diu ell mateix. Proper als postulats de VOX, als quals considera massa tous i venuts al sistema, Pérez i el seu partit ‘Se acabó la fiesta’ han aconseguit seduir més de 800.000 electors i han obtingut tres escons al Parlament Europeu, tot i no tenir programa polític.
Més enllà d’algunes proclames incendiàries, les seves principals propostes eren repartir el sou de Pérez i que obtingués l’aforament per evitar ser jutjat a les causes obertes contra ell, principalment per haver difós informacions de dubtosa veracitat. Ah! I desemmascarar la classe política i els mitjans.
És curiós, però, que qui vol enterrar la «partitocràcia» i els mitjans, vulgui fer-ho des de les institucions europees, que sigui algú que ha treballat a UPyD i a Ciudadanos, que ha guanyat bons calés en l’àmbit mediàtic, i que no ha signat enlloc la renúncia al sou. Em fa que, per a Pérez, no s’ha acabat la festa. Tot just acaba de començar.
