Mares i família de criatures nounades no tenen prou instruccions sobre el funcionament bàsic de noves vides alhora, tan perfectes i tan fràgils. Com diu el refranyer «ningú neix ensenyat», però seria un bon detall poder arribar al món amb una guia de funcionament sota l’aixella; allò de néixer amb un pa sota el braç va ser una fake news, ves a saber si ideada per a fomentar la natalitat. És molt estrany que la complexitat de nadons d’alta tecnologia no hagi estat prou convincent per a ser obligatori un manual d’instruccions ben explicat. En canvi, en comprar un aparell domèstic (per senzill que sigui) ens donen un manual d’instruccions en molts idiomes. Quina gran paradoxa!
Cada persona ha de tenir nocions bàsiques sobre com funciona i què ha de fer per tal de mantenir la salut del seu cos i de la seva ment. És clar que néixer és com una rifa: et pot tocar arribar a un lloc on la família està preparada i usa avenços tecnològics, o a un indret de món on la prioritat és aconseguir l’única menja diària per a poder subsistir. Al segle XXI encara no hem fet els deures per assolir l’equitat mundial. Com els romans, potser farem tard. Per a saber si una societat és avançada en cultura, humanisme i tecnologia, només cal observar tres qüestions sobre factors determinants: 1. La cara de la gent és amable i sociable, o esquerpa i de pomes agres? 2. Es tracta bé la gent menuda i la joventut? 3. Es tracta la gent gran tan bé com mereix?
Atenent el recull de dades sobre què està passant, és fàcil arribar a una conclusió: l’engendrament, embaràs, naixement, lactància, puerperi, i fins a l’últim moment de la vida, necessiten més prevenció de la salut i més promoció de la salut. No hi ha dubte que l’ajut de tradicions familiars i l’eficàcia de professionals de la salut n’han sortit prou bé. Ara, però, cal impulsar més l’avenç de coneixement, talent, competència (5 es d’eficàcia, efectivitat, eficiència , ètica, empatia), sentit comú i civisme. Aquest ajut a cada trajectòria individual i el respecte a la dignitat personal, farà possible sinergies col·lectives que poden ser el nou ordre de la convivència humana.
No es tracta d’experimentar amb sistemes de manipulació informativa, educativa, ideològica o econòmica. Tampoc s’ha de permetre encotillar objectius de necessitats humanes, com la piràmide de Maslow (A Theory of Human Motivation) de 1943, o altres instigadors. L’Émile, ou De l’éducation, de Jean-Jacques Rousseau, es va presentar com l’art de formar persones. Censurat per l’Església el 1772, proposava escombrar qualsevol mena d’influència imperativa en el procés educatiu infantil. Fins avui, llegir l’Emile s’imposa al sistema educatiu del Japó. La pregunta que ve a la ment és: s’imposa una lectura per evitar que s’imposi una altra? És a força d’imposar llegir L’Emile o el que sigui que acabarem les botellades?
Vicente Andrés, doctor en Medicina, expert en bioètica i Màster Universitari en Filosofia Pràctica, divulga la protecció legal a la dignitat de les persones: L’article 10.1 de la Constitució espanyola (1978) estableix «la dignitat de la persona i el lliure desenvolupament de la personalitat, és un dret fonamental per a l’ordre polític i la pau social».
La Llei general de sanitat (1986) ratifica «dret que es respecti la personalitat, intimitat i dignitat humana». La Llei d’autonomia del pacient (2002) compromet a «màxim respecte a la dignitat de la persona i a l’autonomia de la seva voluntat».
Fa patxoca! Però ja va dir el comte de Romanones (1863-1950): «vosaltres feu les lleis i deixeu-me a mi fer els reglaments».
És cert, una cosa són les lleis i altra cosa són les normes que determinen el seu acompliment. Com menys cívica és una societat, més normes estrictes i restrictives necessita. Anem bé així? Encara volem atrapar el mercuri per darrere? No seria millor aplicar més recursos a solucions intel·ligents per a fomentar civisme?
Som un model social curull de dubtes i dilemes sobre drets i deures, llibertat individual i drets col·lectius, el «jo», «l’altre» i «tots». Quan exigim drets legítims, sovint descuidem que l’acompliment d’algunes normes bàsiques és imprescindible per a poder garantir els drets que reclamem.
Ningú ha pogut rebatre, però, que el moll de l’os de la importància és l’exemplaritat familiar, els valors humans, els bons mestres, el bon sistema de salut, la qualitat de l’educació i de la formació, la igualtat d’oportunitats.
Tots els recursos amb destí a ensenyament, formació, salut, recerca, no són despeses, són inversions; les millors i més rendibles inversions que polítics i societat poden fer.
Així s’entén a Singapur o a Finlàndia, on trobes gent sociable i amb cara amable; on destinen molts recursos al planter de menuts i joves; on cuiden la gent gran.
És clar que no es veuen botellades, ni destrosses, ni bretolades de cap mena. Tan difícil és copiar a qui ho fa millor i amb bons resultats validats? O és que al sud d’Europa encara hi ha manaires que cada dia practiquen allò de mirar-se el propi melic i aplaudir?
Josep Maria Bertran (l’Espluga de Francolí, 1945) resideix a Creixell, és metge titular i metge de família i titular del Comitè Consultiu per a Formació Mèdica del Consell d’Europa.
