Durant els quaranta anys del franquisme no s’ensenyava el català a les escoles, però la flama sagrada de la llengua van mantenir-la encesa els capellans i els homes eclesiàstics en general. Als pobles de tota la ruralia el rector de cada parròquia predicava des de la trona en català i els fulls dominicals de cada església anaven escrits en català.
Però aquests homes no eren l’excepció en la custòdia i conservació de la llengua catalana. Històricament els grans escriptors de Catalunya i del País Valencià han estat sacerdots i monjos en general, començant per mossèn Cinto Verdaguer i seguint per sant Vicent Ferrer, Francesc Eiximenis, Miquel Costa i Llobera, Anselm Turmeda, Antoni Canals, Joan Roís de Corella, etc., etc., i més prop de nosaltres en el temps, mossèn Miquel Melendres (L’esguard meravellat) i mossèn Ramon Muntanyola (Ànima endins).
A mossèn Muntanyola, que exercia de rector a Salou, vaig tractar-lo personalment quan treballava a la Torres i Virgili i ell hi venia de tant en tant per editar algun opuscle. Una de les vegades en què ell ja marxava satisfet fullejant el seu opuscle imprès, en sec tornà a entrar a la impremta cridant: Torneu-me l’honor!, torneu-me l’honor!, traieu-me aquesta «ñ» del meu llibre, que jo no porto gep a l’esquena! Jo sóc Muntanyola, no Muntañola! Ell cridava però sempre amb un somrís als llavis. Tenia un gran sentit de l’humor i no s’emmurriava mai.
Mossèn Ramon Muntanyola va ser, sens dubte, el darrer gran poeta català del segle XX. Ja es comprèn que la seva poesia era gairebé tota de temàtica religiosa, però la profunditat de pensament i la tècnica poètica eren magistrals. Diverses vegades va guanyar la viola d’or en els jocs florals de Catalunya que se celebraren a França i a Suïssa per evitar els entrebancs amb què topava aquí en aquell temps el català escrit.
No podem oblidar, però, que a Catalunya han florit també insignes escriptors laics que han afegit la seva llustrosa producció a la història de la nostra literatura. A part dels grans clàssics Ausiàs March, Bernat Metge, o Joanot Martorell, cal nomenar Joaquim Ruyra (Marines i boscatges), Joan Maragall (Elogi de la paraula), Eugeni d’Ors (La ben plantada), Josep M. de Sagarra (El poema de Nadal) o Josep Pla, el més prolífic de tots (El meu país, Els pagesos i una llista inacabable de títols)
Però havíem començat per buscar l’origen de la relació entre la mística i la llengua catalana, per a la qual cosa caldrà remuntar-nos al segle XIII i cercar la petjada de Ramon Llull, qui ja escrivia les seves obres en el català naixent quan la majoria dels autors conterranis s’expressaven encara en occità, que era la llengua introduïda pels trobadors del Llenguadoc que exalçaven l’amor cortès en què a Catalunya destacà Cerverí de Girona, a anys llum de distància intel·lectiva per davant dels seus col·legues. Entre altres coses, fou el primer escriptor que va utilitzar la llengua catalana en el terreny de la filosofia. El místic mallorquí era una màquina ininterrompuda d’escriure llibres i ho feia el mateix en català, que en llatí o en àrab. Entre la munió de les seves obres podem citar: Llibre del gentil i dels tres savis, Llibre de les bèsties, Llibre de contemplació en Déu, Llibre d’Amic e Amat (que conté 365 versicles, un per cada dia de l’any).
Els seus llibres filosòfics més importants foren Ars combinatòria i Ars magna. Ramon Llull havia esmerçat moltíssimes hores de la seva vida tractant de trobar un sistema científic i matemàtic per demostrar la veritat de la religió cristiana, de tal manera que quan se suscités una disputa amb incrèduls sobre religió poguéssim dir: no discutim; calculem. I per aital menester havia inventat una mena d’escaquers en cada quadret dels quals col·locava lletres, números, figures geomètriques, dibuixos i altres signes. Aleshores preguntava, per exemple, al seu contrincant religiós: Tu què penses de Jesucrist? I en oir la resposta movia de posició lletres, números i figures, i segons com quedaven distribuïdes damunt l’escaquer, li deia a incrèdul: Estàs equivocat, perquè això és així i aixà. El seu oponent no deia res, però Llull estava segur d’haver-lo convençut. I després de moltes pràctiques amb els incrèduls, decidí d’anar a Roma amb els escaquers per presentar el seu invent al Sant Pare Nicolau III qui, efectivament el rebé en audiència i escoltà amb paciència infinita l’enrevessadíssim funcionament d’aquells taulers fins que al Sant Pare, sense haver entès ni un borrall d’aquell trencacaps, ja li sortia fum per les orelles. I aleshores es treia de sobre com podia el seu visitant. Ramon Llull va prometre que tornaria un altre dia per completar la seva explicació. I quan va tornar a Roma els porters del Vaticà li van barrar el pas sense contemplacions.
En explicar-ho als seus familiars i amics, gairebé plorant deia: Quan em veien arribar a les portes del Vaticà em deien: «Vade retro, satanàs!, vade retro!» com si jo fos el mateix dimoni.
Però sembla evident que no era voluntat divina la de facilitar als humans la possibilitat de demostrar de la seva existència per mitjans científics ni matemàtics, sinó que havia de prevaler la religió com una qüestió de fe: creure en allò que no hem vist. (Diguem de passada que tres-cents abans de Crist, el filòsof Aristòtil, al marge de la religió i a través de la física, no de la metafísica, va desenvolupar la teoria del motor immòbil, la qual s’apropa força a l’existència d’un ésser superior. I aquesta teoria va aprofitar-la Sant Tomàs d’Aquino per formular les seves famoses Cinc Vies amb què volia demostrar l’existència de Déu).
Ramon Llull era un obsés, un visionari i un enderiat del cristianisme. Després d’aquella amarga experiència a Roma, Llull anà amb els seus estris a Algèria, per veure si allí tenia més sort en la demostració de la veritat cristiana. Mare de Déu! On anà a provar l’aventura! Per començar, a la plaça major de Bugia va dir que l’islamisme era tot una mentida. Les autoritats feren tancar-lo a la presó per evitar que la plebs el lapidés. Tornà a Mallorca. Tot fa pensar que Llull acaronava el desig de morir màrtir. Féu testament i anà a Tunis a predicar el cristianisme i atacar amb fogositat l’islam, tot sabent amb quin fervor els mahometans defensen llurs creences. Aleshores sí, Llull va aconseguir el que buscava, és a dir la lapidació i el martiri. El deixaren mig mort i l’embarcaren en un vaixell genovès que salpava cap a Mallorca on va arribar ja cadàver.
Cal dir que la mort martirial de Ramon Llull ha estat molt desmentida pels historiadors. Però aquest no és el propòsit del nostre escrit, sinó només presentar Ramon Llull com una de les figures més rellevants en l’origen de la llengua catalana. I això és irrefutable. Ho certifiquen els més de tres-cents llibres que va deixar escrits, la majoria en català, tot i que també n’hi ha en llatí i en àrab.
César Pastor Díez: Escriptor i fill adoptiu de Tarragona.
