Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita contra la dictadura i la música. ‘La nostra Cançó’ és el seu últim títol.
La Franz Schubert Filharmonia inaugura demà dijous la seva dotzena temporada al Teatre Tarragona amb la Cinquena simfonia de Mahler, que també interpretaran el divendres al Celler de Vila-seca. Amb aquesta obra, un dels cimalls de la música simfònica, el mestre Tomàs Grau, director titular, escriu l’abstract del que es desenvoluparà en els set concerts del cicle, que ha definit com «harmonia en expansió».
Efectivament, Mahler és un paradigma de la música que es mou in crescendo al llarg de la història. Les seves obres assoleixen el màxim nombre de músics a l’escenari, d’aquí el sobrenom Simfonia dels mil de la Vuitena, un monument simfònic-coral. En el moment creatiu ben catàrtic del debut del segle XX, Mahler estrenarà la Cinquena el 1910 i Schönberg, el 1913, assolirà el límit superior de la integral matemàtica, la immensa suma, amb Gurrelieder: un centenar d’instrumentistes, sis solistes, tres cors masculins a quatre veus i un cor mixt a vuit. Després d’allò, el propi Schönberg va iniciar l’operació contrària, i a la integral romàntica la va succeir la derivada expressionista que, si bé afegia cinc sons als set canònics, incorporant els semitons, restava instruments, formats i minuts.
A la seva Simfonia núm. 5 en do sostingut menor, Gustav Mahler decideix que la música ha de prescindir dels textos que havia incorporat per guiar simfonies anteriors –el que es coneix com a ‘música programàtica’–, i que la música sigui ella mateixa i digui sense subtítols el que hagi de dir en la llengua original. Això sí, ell, que era lector avesat amb un amor passional per Dostoievski, compondrà sovint com si la partitura fos una novel·la. Teodor W Adorno, filòsof essencial de la música, va analitzar molt bé aquesta relació entre l’art de la paraula i l’art del so que va conrear el compositor, i posa com a exemple la Cinquena, que va incorporant temes/motius nous que fan l’efecte de nous personatges que, si en la literatura van cridant l’atenció del lector, en aquest cas capturen la de l’oient... Mahler fa, segons Adorno, allò que havien fet Balzac i Walter Scott.
La Cinquena de Mahler es va fer popular gràcies a un mix entre la literatura de Thomas Mann i el cinema de Luchino Visconti, que va incorporar el seu –meravellós és poc– Adagietto a La mort a Venècia, interpretat per l’Orquestra de l’Acadèmia de Santa Cecília, dirigida per Franco Mannino. I la cultura de masses va empadronar Mahler al seu catàleg, fins aleshores un compositor gairebé ignorat. Magnífica elecció, doncs, del mestre Grau, per emmarcar una temporada que ens permetrà gaudir dels tres divins, Bach, Mozart i Beethoven, amb obres cimeres i populars, d’aquelles que fan de bon escoltar i d’engrandir l’esperit a través de la bellesa, com ara el Concert per a violí núm. 1 i la Simfonia concertant de Mozart; el Doble Concert de Brahms; el Rèquiem de Fauré; el concert per a piano Emperador de Beethoven... Tot plegat amb solistes i batutes convidades d’altíssim nivell, on aquí sí que la icona és indiscutible: Ton Koopman, un dels més grans intèrprets de barrocs i clàssics amb criteris històrics, que dirigirà la FSF en els dos primers concerts per a violí de Bach i la simfonia Júpiter de Mozart. Això serà el diumenge 30 de març.
Gràcies a la Franz Schubert Filharmonia, amb el mestre Grau que la pensa i la fa, gaudim a Tarragona d’una temporada estable de primeríssim nivell simfònic. La que ara ens presenten resumeix molt bé els criteris d’una orquestra que, amb concerts repartits per diversos auditoris catalans, està esdevenint en la pràctica una orquestra nacional en les dimensions que havia definit Pau Casals. Aquesta dotzena temporada, amb repertoris tan ben triats i solistes tan ben escollits, demana recomanar-la tota ella, començant pel Mahler de demà que la resum.