L’atzar i les ombres (Editorial Comanegra) reuneix les tres novel·les de la magna trilogia de Julià de Jòdar, L’àngel de la segona mort, El trànsit de les fades i El metall impur, 995 grams, 887 pàgines i a la 36 ja surt Wagner, l’obertura del Tanhäuser, que et tornes a trobar a la 506, la 588 i la 865.
No puc evitar que, llegint Jòdar, Wagner em torni i em retorni i em digui que l’obra d’aquest novel·lista imponent, exultant, exuberant, te una estructura formal wagneriana. M’apresso a precisar que no pas per la temàtica, perquè herr Wagner era de mitologies de superhomes i allò de Woody Allen que quan escolta Wagner li entren ganes d’envair Polònia.
No pas per la temàtica, certament, que els seus personatges són el revers, els antiherois de barris suburbials tronats i vistos des del cantó del gueto de Varsòvia, però sí per la magnitud estructural, per les dimensions tractades amb la perícia de qui es capaç de sumar paraules, i frases, i paràgrafs, i capítols... Fins a l’infinit on els punts i a part es fan fonedissos però sense que en cap moment enfarfegui ni cap paraula, ni cap frase, ni cap paràgraf, ni cap capítol.... Ni l’infinit.
És per tot plegat –sumant-hi una dedicatòria que queda entre Jòdar i jo– que vull temptar de fer una crítica musical a aquesta trilogia.
Conté les novel·les ‘L’àngel de la segona mort’, ‘El trànsit de les fades’ i ‘El metall impur’
Comencem per una temàtica tan amplia que depassa les dimensions d’un llibre: sí, hi ha jurisprudència, jo conec l’ Orestiada d’Esquil, allà on arrenca la nostra cultura, i, més cap aquí, Las ciudades de Pío Baroja, la triple trilogia Crónica del alba, de Ramón Juan Sender, la Trilogia màgica d’en Perucho. I això tan espectacular d’en Julià de Jòdar, que ha estat distingit amb rècord de premis: el Ciutat de Barcelona, el Premi de la Crítica i el Sant Jordi, el més prestigiós de les lletres catalanes. També és titular del Serra d’Or i del Bertrana. Julià de Jòdar escriu, sí, de nassos, o si volen baixar anatomia avall en la metàfora, doncs també.
L’anàlisi musical ha de començar pel principi del llenguatge, i Jòdar el té ric, fluid, culte i popular a parts proporcionals; el culte de l’escriptor, el popular dels ambients i personatges que manega. Escriu en aquell català bell que, si no t’atrapés com t’atrapa la trama, et permetria desconnectar fins i tot del què està dient pel bonic que ho diu...
Encabat venen les frases, aquesta estructura lingüística que també és musical: fraseja, doncs, musicalment. Argumenta Lukács que la música és un llenguatge asemàntic, però la literatura de Jòdar no, és clar, ben bé tot el contrari, àmplies dosis de significació a través de motius que, musicalment, es busquen i es retroben, canvien de tonalitat i són novel·la estrictament, crònica periodística, poesia, èpica. I molta escenografia, dramatúrgia, els recursos del teatre, decorats, diàlegs... Julià de Jòdar va començar a ser artista al teatre. No hi hauria Wagner, ni òpera, sense teatre.
La literatura de Jòdar utilitza un llenguatge culte i popular a parts proporcionals
Les claus de l’harmonia les trobem a Badalona. Diversos compassos ben triats i un preludi programàtic –aquí més aviat la Iberia d’Albéniz– que explica el barri del Progrés, l’hàbitat de la partitura: «En aquesta retícula suburbana sense asfalt ni clavegueres ni aigua corrent ni ambulatori ni església ni comissaria...». Literatura que transcendeix la llera del Besòs, Candel era la del Llobregat, però Candel volia ser Hemingway i Jòdar és Philip Roth si més no des que va escriure la Pastoral catalana, en aquest cas, amb títol Beethoven.
Finalment, la trilogia té una variada banda sonora amb descripcions brillants: «Els saxofons arrenquen amb un discret ritme sincopat, que es dissol en notes ondulades...». He anotat referències musicals a 35 pàgines i el bloc esdevé paper de pauta. Orquestrines i vocalistes dels anys cinquanta, tradicionals catalanes, Paul Anka, Elvis, Nat King Cole, final repartit entre la Piaff i una cançó japonesa. I clàssica, Mozart i Txaikovski, Richter. I força òpera, i el Liceu, només faltaria que em desmuntés la hipòtesi.
Semblantment a Chopin, és com si Jòdar no volgués acabar la partitura, que no sé quants finals té. M’atanso al tocadiscs i punxo l’obertura del Tanhäuser per la Filharmònica de Nova York conduïda per Leonard Bernstein. Perquè era jueu, amb una orquestra americana i vam parlar del wagnerisme català a un restaurant turc al costat de l’òpera de Viena. I perquè el seu West side story es també L’atzar i les ombres.
