Finançament, el ‘déjà vu’

Com que no tinc una bola de vidre podria ser que el que escric avui sobre el finançament quedi superat en hores per aquest clima polític tant convuls. Sigui com sigui aquesta qüestió ocuparà forces de debat apassionat i exaltat. Per això el ‘déjà vu’ del títol, ja que he estat testimoni directe de la reforma del finançament autonòmic i són episodis que ja hem viscut en el passat. Són cinc modificacions començant per la del 1987, molt tímida i que va tindre dos protagonistes catalans, Josep Borrell aleshores secretari d’estat d’hisenda del govern de Felipe González, i Josep Maria Cullell com a conseller d’economia.

Era prou coneguda la tesi de Borrell contrari a cap cessió de l’IRPF a Catalunya, una posició que va canviar radicalment pocs anys més tard, el 1993, quan González va perdre la majoria absoluta i va haver de pactar amb la CiU de Jordi Pujol, una primera cessió del 15 per cent de l’IRPF i de més diners. Unes negociacions amb el PSOE que va portar el conseller català Macià Alavedra, que tres anys més tard, el 1996, també conduiria la segona reforma del model, aquesta vegada amb el PP. I és que les tornes havien canviat en pocs anys, i fruit del famós Pacte del Majestic entre Jordi Pujol i José María Aznar, els populars arribarien a la Moncloa pactant amb els convergents entre altres coses el traspàs del 33 per cent de l’IRPF a les autonomies.

Dos canvis radicals en només tres anys fruit de la conjuntura política a Madrid i la necessitat dels vots nacionalistes al Congrés. Com deia, pàgines viscudes, que es repeteixen cíclicament, com les reticències de populars i socialistes, en funció de si estan al poder o a l’oposició. I tant González com Aznar, van haver de vèncer fortes resistències dels seus barons agreujats per un suposat tracte de privilegi a Catalunya, encara que en la següent actualització, el 2001, amb el PP amb majoria absoluta, el conseller català, Francesc Homs Ferret, va tindre com aliat el president valencià, Eduardo Zaplana, per aconseguir algun punt més d’IRPF i el traspàs del 35 per cent de l’IVA.

El nou Estatut de Catalunya del 2006 havia de suposar una nova oportunitat per la correcció del finançament, però va costar més de dos anys que el conseller del moment, el socialista Antoni Castells, aconseguís que el govern del PSOE aprovés una nova reforma del model amb la cessió del 50 per cent de l’impost de la renda i de l’IVA i el 58 % dels impostos especials, lluny del que havia previst el text estatutari. Eren els moments del tripartit a Catalunya i Rodríguez Zapatero a Espanya amb el suport d’Esquerra i d’Iniciativa, i una oposició furibunda del PP de Mariano Rajoy, a l’Estatut primer i al finançament després.

Amb la duríssima crisi econòmica tot va quedar diluït. El 2012 l’aleshores president català, Artur Mas, va reclamar-li a l’inquilí de la Moncloa, Mariano Rajoy, el Pacte Fiscal, que el popular va despatxar amb una negativa total, sense voler asseure’s ni tan sols a parlar-ne. Les coses després van anar per altres camins, i el sistema, va caducar el 2014 i continua sense renovar-se.

Ara el finançament torna a ser una arma doble, a Catalunya per a la investidura de Salvador Illa, i a Madrid per la continuïtat de Pedro Sánchez a la Moncloa, però altre cop parlar del repartiment dels diners aixeca el repartiment dels diners i reclamar un finançament just per Catalunya, és una cosa mal vista a Espanya. Parlar del repartiment dels diners aixeca les ires de l’oposició de torn, i també dels ‘amics’ i aliats. Es reprodueixen els clixés d’una Catalunya insolidària i avariciosa, quan la realitat és que el sistema s’ha demostrat insuficient, arbitrari, opac i injust.

Altre cop s’omplen les planes i les antenes de ràdio i televisió d’acusacions d’insolidaritat i d’avarícia dels catalans, quan les propostes que emergeixen de Catalunya parlen d’un concert econòmic que recapti tots els impostos generats al nostre país però també d’un fons de reequilibri territorial destinat a les comunitats amb menys recursos. Uns en diuen tindre la clau de la caixa, altres que la caixa s’obri pel teu cantó i no pel de l’estat. Sigui com sigui la batalla està oberta i aquesta vegada podria ser la de debò. Hi haurà obstacles i paranys, però sens dubte ara és el moment.