El pati del Congrés, un escenari familiar per a molta gent, és un lloc on es fan declaracions polítiques, com la de Pedro Sánchez aquest dijous a la tarda, després de superar una difícil votació parlamentària i de negar qualsevol relació amb el principal comissionista de la trama Koldo, però també un espai on de manera relaxada els parlamentaris, els seus equips, i els periodistes intercanviem opinions, reflexions, comentaris i també algunes confidències. Dijous a quarts de sis, quan molts diputats i diputades ja marxaven cap a casa seva estirant les seves maletes va ser un bon moment per copsar el seu estat després d’una nova setmana intensa a Madrid. Les cares pagaven. N’hi havia que no amagaven un gran somriure per una victòria, que admetien molt treballada, dormint poc i negociant molt. Altres cares de resignació per un resultat agredolç que els ha permès salvar els mobles, i alguna també de tristor perquè el que es va votar no és el que volien.
El que més em va impactar va ser el comentari, molt sentit, d’un dels guanyadors de les votacions expressant el patiment i la tensió que ha suportat tota la setmana. I és que en política no tot és el que sembla, i darrere la suposada tranquil·litat que exhibeix en públic el president espanyol quan etziba a Rio de Janeiro «benvinguts als governs de minoria» per tractar de donar certa normalitat a la insòlita reunió de la comissió d’hisenda del Congrés que va estar a punt de col·lapsar i fer fracassar la reforma fiscal de l’executiu, hi ha tot un món. Hi ha equips, generalment anònims, que les passen morades i suen sang per aconseguir l’objectiu final i que en moltes ocasions la seva feina no és gaire reconeguda.
Des de la matinada de dilluns i fins a la una del migdia de dijous, quan Podemos després de teatralitzar un possible vot negatiu, va anunciar que cedia, l’executiu ha passat un calvari que va portar a la ministra negociadora, Maria Jesús Montero, a confessar alleugerida que «quadrar aquest Sudoku no ha estat fàcil». I és que una derrota en aquesta qüestió complicava molt el futur de la legislatura. Per això no van estranyar les ovacions que hi va haver al ple: una quan va aparèixer Sánchez i la segona a la ministra d’hisenda en acabar la votació. Un cop més Pedro Sánchez, sobre la botzina, en llenguatge esportiu, va salvar no només un projecte important sinó que va aplanar el camí per a poder aprovar els pròxims pressupostos de l’estat i acabar la legislatura. El punt de partit d’aquesta setmana àmplia amb un nou capítol el ja famós manual de resistència, aquesta vegada sumant socis de centredreta i d’esquerres a la seva reforma fiscal, si això no és la quadratura del cercle, hi falta poc. Ara bé, algun aliat ja l’advertia als passadissos que algun dia prendrà mal amb aquest estil de negociació.
Però l’alegria dura poc a casa del PSOE. I mentre celebra que queda partit per jugar, esclata una bomba juridicomediàtica que fa trontollar el mateix Sánchez i membres del Govern i del partit. I aquell mateix pati de les Corts va servir per intentar contrarestar l’efecte de les acusacions del comissionista Víctor de Aldama. Tranquil·litat, fals de tota falsedat, no es pot provar res perquè no hi ha res, ens explicaven alguns dels assenyalats que asseguren que no han vist mai a la vida aquest home, encara que estan preocupats perquè és un tema que la dreta farà durar per introduir soroll i polaritzar encara més la política espanyola.
I de fet Núñez Feijóo dues hores després que Aldama llencés el torpede a la línia de flotació del PSOE ja va fer una compareixença, sense preguntes, per descomptat, per demanar la dimissió de Sánchez i del seu govern per aquest episodi, i per tirar altre cop la canya a alguns dels aliats parlamentaris del president espanyol perquè se sumin a una moció de censura per descavalcar-lo del govern. Mal dia per intentar buscar suports per censurar el teu contrincant tot just quan acaben de votar plegats una important reforma fiscal.
Però no pateixin perquè el partit no s’ha acabat, i es preveu llarg, com passa ara amb el futbol que s’hi sumen molts minuts de temps afegit. Hi ha molts fronts oberts, perquè abans d’explotar aquest cas, dilluns el líder popular va vaticinar que Sánchez està en plena agonia legislativa i judicial.