L’expresident del Govern espanyol, i exdirigent del Partit Popular José Maria Aznar s’escandalitza per l’acord entre el PSOE i Junts sobre el traspàs de competències en matèria migratòria, que farà que els Mossos també tinguin controls fronterers. Diu que és molt pitjor que l’1-O. En una entrevista a l’ABC, diu que això és: «molt més greu. No és que Catalunya vulgui marxar d’Espanya, és que Espanya està marxant de Catalunya». Parla d’una política de destrucció de l’Estat que condueix a la futura dissolució d’Espanya. Encara que també diu que és reversible.
No sé si l’Estat alemany està en fase de dissolució. Perquè el funcionament de Baviera en aquesta matèria és el que es vol imitar i el que ha fet possible l’acord entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont.
Aznar no recorda la bondat que en el seu moment va trobar en el traspàs de les competències de trànsit al mateix cos dels Mossos que ara es farien càrrec del control fronterer, en el que es va batejar com l’acord del Majestic. Ni que els Mossos haurien detingut el Govern l’1-O, segons que tenien previst.
El mateix ABC, que va designar Jordi Pujol com a espanyol de l’any, ara recull un Aznar que en el seu moment (novembre del 2023) ja va donar «ordre» que cadascú fes el que calgui per torpedinar la llei d’amnistia –fins i tot abans que se’n conegués el text–, perquè tothom en la seva responsabilitat –deia– ha de ser conscient de la crisi constitucional que vivim.
I com si parlés un general, jutges, periodistes, policies van obeir activant la guerra bruta per fer que la llei no funcionés amb els independentistes i fent que Pedro Sánchez comencés a patir, ja fos en la persona de la seva dona, o del seu germà, un acarnissament sense treva per fer-lo caure del Govern espanyol.
Encara aquest dilluns al Suprem la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat explicaven als jutges Llarena i Marchena que en aquesta causa no hi ha malversació amb afany d’enriquiment personal, i que l’amnistia que ja tenen tots els policies que van reprimir l’1-O, ha d’arribar també al president Puigdemont i a la resta d’exiliats, i condemnats. I Gonzalo Boye, Jaume Alonso-Cuevillas i Iñigo Iruín, que no és el Suprem, sinó el TSJ o l’Audiència de Barcelona que haurien de decidir per l’aplicació de la llei d’amnistia.
Ja veurem si Carles Puigdemont acaba tenint l’amnistia abans de l’estiu, hi ha una remor a Madrid que diu que el Tribunal Constitucional, de majoria progressista ho voldria. Caldrà veure-ho. També caldrà veure com es concreta aquest acord de traspàs a la bavaresa, perquè darrere d’Aznar, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska ja ha dit que l’acord amb Junts «no és cap cessió de controls fronterers ni de fluxos migratoris irregulars».
Tots tranquils que Espanya no es trenca. Que la Caixa ja ha tornat al Principat, com havia fet el Sabadell, i els grossos de l’Ibex-35 que se n’havien anat com a suggeriment de la Casa Reial.
Espanya no es trenca. En tot cas es desmanega. La ineficàcia sostinguda de rodalies és la mostra persistent que Espanya no es trenca, però que es va abonyegant. El retorn a la «normalitat» que volen significar la tornada dels Ibexs a Catalunya, i l’aplicació d’una llei d’amnistia pels actors del Procés, l’espatlla dia sí dia també el bunyol ferroviari. Quin desastre. Hi hem crescut i hi morirem.
Per això hauria d’estar neguitós Aznar. Perquè ni els seus governs, ni els socialistes han servit per corregir el patiment d’una ciutadania, d’uns usuaris que clamen per un transport digne. I com si se’ns en fotessin a la cara, cada ministre d’obres públiques ha cantat una muntanya d’inversions que s’han perdut pel camí. Que s’han quedat a Madrid, allà on hi ha superàvit d’inversió.
A Aznar li hauria de caure la cara de vergonya només de recordar que el seu ministre Álvarez Cascos va torpedinar el Corredor del Mediterrani fins que va poder, fins que la Comissió Europea els feia notar que el que havien de fer primer és la via per on passa el 70% del pes econòmic de l’Estat.
Aquest endarreriment que fa que després una via com l’AP-7 vagi sobrecarregada de camions amb unes mercaderies que haurien de circular per la via del tren.
Una xarxa incapaç de transportar aquestes mercaderies ni de donar resposta als milers d’usuaris de rodalies i regionals que perden el dia i la vida per fer una distància que quan jo era jovenet es resolia en una hora.
Però, en aquest tot s’hi val, en aquest pim-pam-pum de la vella política espanyola, l’Estat es descompon, sí, de tanta ineficàcia. Llàstima de vassallatge!
