Setmana moguda en el vessant polític, res d’extraordinari en el panorama habitual del nostre territori. Diumenge tenim eleccions europees, eternament caracteritzades per l’escassa participació malgrat l’evident transcendència. Hom diria que els partits posen de caps de cartell a tots els amortitzats, caiguts en desgràcia o enviats al cementiri d’elefants en agraïment als serveis prestats. De tant en tant, però, t’emportes una sorpresa i ara veus l’home del temps en segon lloc de la llista d’Esquerra, ves quines coses. No hi ha res en aquest món com ser mediàtic, noi. Tant se val amb les teves capacitats, el cas és aconseguir vots per allò de la proximitat quasi familiar que dona traure el nas a les llars del país. Però, sempre hi ha un però, amb el salt a altres sectors força més complicats que anunciar la volàtil previsió de l’oratge et converteixes en un novell de manual, que rellisques de valent per desconeixement del terreny així que bades boca.
El problema seriós dels catalans no és el preu dels lloguers o la compra de pisos inabastables
I així, tot just començar, el cavaller diu al primer míting que lluitarà per portar Catalunya a Eurovisió, com si aquesta fos la indiscutible prioritat dels potencials electors. Alto les seques!, com proclamaria l’admirat Quim Monzó. O sigui que aquest petit i devastat tros de territori és tan idíl·lic i paradisíac com per prescindir de tants i tants altres detalls sense importància. El govern del partit que l’ha triat, per esmentar alguns exemples, no ha sabut com afrontar la duríssima sequera que ha empobrit la soferta pagesia o ha vist com els sanitaris, els funcionaris de presons i altres sectors s’han aixecat en peu de guerra, tips de la sordera persistent a l’hora d’atendre les seves reivindicacions. Anem errats.
El problema seriós dels catalans tampoc és la immigració, ni el preu de lloguers i compra de pisos inabastables per al jovent o la colonització que patim a cop de turisme excessivament massiu. Res de tot plegat. El problema és que no participem en un concurs anual que representa avui la decrepitud, la mediocritat, el vol gallinaci i insubstancial d’un Vell Continent que no pot ni arrossegar els peus a causa del seu pèssim estat de forma. Si Eurovisió és la màxima expressió de cultura continental, ja podem plegar.
El novell meteoròleg, de pas, ens comunicava que ja comptava amb el compromís del director a TV3 en la lluita per aquesta fotesa, detall prou greu que mereix ser subratllat en confirmar de forma inconscient el que temíem.
Cap altra cosa que els mitjans públics de la Generalitat són una mera eina en mans del partit de govern, desgràcia que ha passat tota la vida i mantenim avui sense assolir mai la independència que mereixen els seus professionals i, per descomptat, la seva audiència.
El problema és que no participem en un concurs que avui representa el vol gallinaci i la decrepitud
Davant d’això i per sort, el Consell Professional de TV3 ja va alçar el crit al cel, al·legant amb raó que cada fitxatge d’un mediàtic pels partits representa una pèrdua evident de credibilitat i prestigi. I prou bombardejats viuen ja els pobres treballadors, eterna diana dels interessos més variats.
Així i tot, només faltaria, cadascú pot fer de la seva vida el que li plagui. El problema rau a quedar-se en minúcies que tapen i dissimulen la manca de projecte, programa i gent realment preparada, disposada a fer-nos més plàcida la vida amb el seu esforç.
Si volen repassar els sous dels eurodiputats, vostès mateixos, es posaran pedres al fetge. L’última, de moment, consisteix a anunciar que vol crear una associació que aplegui els deltes europeus. Molt bé, si així lluita contra l’esfereïdora crisi climàtica que patim, però igual tampoc li fan gaire cas més enllà de les demagògies habituals, del tot improductives.
Ben pensat, millor que lluiti per fer un festival d’Eurovisió cada setmana i així ens oblidarem dels 200.000 vots que ha perdut Esquerra al Parlament. I encara es preguntaran per què. Potser per estar tan lluny de les preocupacions diàries dels ciutadans. Ben pensat, l’home del temps encara té sort perquè tothom sembla pendent de l’amnistia, els jutges i l’eterna batalla de llençar-se els plats pel cap sense arreglar res.