Fa pocs dies el president Illa va triar el Monestir de Poblet per fer-hi una estada de treball amb el nou govern de la Generalitat. La trobada buscava reforçar el doble simbolisme que els socialistes donen al monestir des de fa dècades. Poblet en oposició a Montserrat, catalanisme suau contra nacionalisme dur, i l’Arxiu Tarradellas, ubicat al monestir, com un espai identificat amb el pactisme i l’entesa amb la monarquia del vell president republicà.
Poblet és un símbol de Catalunya i del catalanisme, però ho és per motius molt més profunds que la connexió amb el president Tarradellas i el contrast forçat amb Montserrat. Ho és, en primer lloc, perquè el monestir és el Panteó Reial del Casal de Barcelona, la nostra Abadia de Westminster. Els grans reis catalans, de Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós fins a Martí l’Humà, van triar Poblet com a indret de repòs i memòria. Les glòries de la Catalunya medieval ressonen en aquell espai que va ser columna i contrafort en la conquesta i la repoblació del Camp de Tarragona des de la seva fundació, aviat farà nou segles.
Més encara, la caiguda i reconstrucció del Monestir de Poblet marquen un paral·lel trist i brillant amb la decadència i el renaixement nacional de Catalunya. Avui Poblet ha recuperat tota la seva esplendor, però la tomba dels nostres reis, aquella joia medieval, va caure en l’abandó durant gairebé cent anys. La decadència de Catalunya va ser tan absoluta entre els segles XVIII i XIX, la voluntat de ser una trista província era tan gola avall, que, quan la desamortització va expulsar els monjos i els saquejadors van destruir el monestir, els taüts reials van ser profanats i abandonats a la intempèrie. Els ossos dels monarques van quedar allí durant anys abans que el rector de la parròquia de l’Espluga de Francolí els fes recollir i guardar pel seu compte i sense cap ajut. Fins que l’Ajuntament de València no va reclamar les restes del rei Jaume, anys després, no es van traslladar amb una mínima dignitat a la Catedral de Tarragona. Les fotografies de fa un segle són desoladores, la ruïna del Monestir de Poblet era total.
La ruïna era total, però sota les cendres hi havia vida. Pels volts de 1870 dos joves estudiants de batxillerat de Reus van recórrer les restes del monestir abandonat i es van conjurar per reconstruir-lo. Compartien el compromís amb un catalanisme que, a poc a poc, es desvetllava des de la cultura cap a la política. El país es començava a retrobar i si al nord el bisbe Morgades restaurava el Monestir de Ripoll, al sud calia reconstruir Poblet. Refer els espais de l’ànima i la memòria com a eina per refer Catalunya. El més gran d’aquells joves era Antoni Gaudí, l’altre, tres anys més jove, era Eduard Toda. Entrarà al cos diplomàtic empès per Víctor Balaguer, viurà set vides de novel·la i aconseguirà fer realitat la seva promesa unes dècades més tard. Toda dedicarà la seva fortuna i els darrers vint anys de la seva vida a reconstruir Poblet. El somni es farà realitat.
Poblet és molt més que una cuita entre espais polítics i la memòria parcial de l’últim Tarradellas. Poblet és llavor, ànima i arrel del Camp de Tarragona. El simbolisme col·lectiu del monestir és brillant i secular. Panteó Reial de la Catalunya medieval i de la seva esplendor mediterrani. Abandonat en la decadència i renascut amb l’empenta popular del catalanisme. Dipòsit del compromís democràtic i el llegat de continuïtat sobirana del president Tarradellas. Poblet és un fènix, Poblet és un tresor.
