Europa i Catalunya tenen molts reptes per davant. A banda de l’ordenament jurídic que ha de facilitar la convivència, hi ha sobre la taula moltes altres qüestions vinculades a la demografia i en particular a l’envelliment i l’allargament de la vida, a les cures en totes les edats, i a facilitar la conciliació que permeti l’atenció centrada en la persona.
També són reptes clau la transició verda, per fer del nostre planeta un ecosistema sostenible i just que ens permeti viure a tots en un món divers, o la transició digital, que combini les enormes potencialitats de la tecnologia en tots els àmbits de la vida amb un ús responsable d’aquesta que no vulneri la privacitat ni exclogui determinades persones.
O les creixents desigualtats socials, que cada vegada dualitzen més les nostres societats marginant persones i limitant les seves oportunitats futures. És bàsic també afrontar com fem activitat econòmica que generi riquesa dins d’uns paràmetres socials, i com repartim aquesta riquesa de manera que permeti un Estat del Benestar suficient. I finalment, per esmentar-ne només alguns del més significatius, també és un enorme desafiament com abordem les múltiples diversitats personals, culturals, religioses, físiques o psíquiques que ens permetin conviure en societats interdependents, amb corrents migratòries que volen fugir de la misèria o d’opressions polítiques o socials.
Per donar resposta a tots aquests enormes reptes, alguns d’ells absolutament transversals atès que afecten tothom, la formació o l’educació al llarg de la vida és un instrument privilegiat. El paradigma vital d’estudiar uns anys a l’escola o universitat, treballar molts anys i jubilar-se després, s’ha acabat. Certament hi haurà uns períodes principals d’activitat, però cada cop més s’intercalaran en els anys, o fins i tot en les setmanes, moments de treball amb espais d’aprenentatge.
Els canvis que estem vivint són tan profunds i accelerats que és impossible disposar de totes les capacitats en un únic període, sinó que cal adquirir-les de manera permanent. Però no només coneixements concrets, sinó també habilitats personals o d’equip, que seran necessàries en determinats moments i contextos.
El paradigma vital d’estudiar uns anys a l’escola o universitat, treballar molts anys i jubilar-se després, s’ha acabat
Per aquest nou context cal també una nova concepció. La formació no és una despesa supèrflua, prescindible, sinó una garantia d’empleabilitat personal i de continuïtat de les organitzacions. Aquesta inversió no és opcional, sinó estratègica, i cal que les empreses i entitats, però també les administracions públiques, alliberin recursos econòmics i temps dels seus equips per disposar de noves competències que els hi permetin donar respostes sòlides en el seu entorn.
Ara bé, ha de ser també un compromís de tota persona treballadora: l’objectiu primer de cadascú ha de ser construir la pròpia carrera, millorar les meves capacitats i identificar les meves àrees de desenvolupament, per disposar de més oportunitats laborals, però també per contribuir al món. Aquelles actituds passives, d’esperar que m’ho donin tot fet, hauran de desaparèixer.
La formació no és una despesa prescindible, sinó una garantia d’empleabilitat personal i de continuïtat de les organitzacions
En aquest sentit, és important avançar en el reconeixement de les competències adquirides per diferents mecanismes: la formació bàsica i la permanent o contínua, que poden combinar durades més curtes (ara ja s’està parlant de microformacions o microcàpsules, per assolir microcredencials) o més llargues, recuperant la formació professional i l’experiència en les diferents feines realitzades. Tot això ha de formar part d’un bagatge personal que pugui ser valorat sota un sistema pactat, per part de qui contracta.
Les organitzacions i les persones disposem de moltes oportunitats per millorar els nostres aprenentatges. A més dels mecanismes més formalitzats, com poden ser cursos en les diverses metodologies existents (presencials, on line, híbrids), és important aprofitar també els espais de treball per millorar aquestes capacitats, reflexionant sobre les pràctiques i impactes, compartint experiències, assistint a presentacions, llegint articles, llibres o notícies, veient vídeos o escoltant podcast amb mentalitat oberta i proactiva. Al segle XXI el coneixement ja no és en uns ‘magisters’ que irradien el seu saber: és construeix de manera dinàmica i col·laborativa, si bé és cert que disposar de sistemàtiques i de centres que orientin i ajudin a la planificació afavoreix l’aprenentatge.
La Comissió Europea, conscient de la importància de la formació, ha declarat aquest 2023 l’Any Europeu de les Competències, contribuint així a donar relleu a la importància del talent i de la innovació per a la competitivitat, però també per a la justícia i la humanitat, en un moment de múltiples reptes i transicions, on la pau requereix de les nostres millors capacitats.
