Ja era hora

Fa uns tres anys que les editorials catalanes van inquietes i nervioses per trobar els nous Jaumescabrés i les noves Mariesbarbals, escriptors de volada literària, personalitat poderosa, potència mercantil i ressò internacional. Al Cabré l’han traduït a més de trenta llengües. A la Barbal, a més de quinze. La cerca, ara per ara, no ha estat gaire reeixida. Els editors més espavilats han arrencat fins i tot col·leccions amb autors joveníssims, gent a mig fer o sense fer, i els han tractat com a estrelles, en l’esperança que de cada deu els en sortirà algun de bo, com els bruixots californians del capital risc fan amb les startups. Busquen amb gran afany als caladors de les escoles d’escriptura, entre tuitaires, monologuistes, mediàtics, cantants. Han fet donar premis de nom totèmic a obres de lladres i serenos, de sentimentets i penetes, de ruralia de marca blanca, de pijos de tabloide. I l’Empordà. Sempre l’Empordà. Pel bé de tots, alguns crítics s’han desvetllat i comencen a fer la seva feina, contradient la tradició de la ressenya cordial, erma i tèbia. Aquesta setmana li ha tocat el rebre a Somiàvem una illa, flamant premi Sant Jordi, que no és millor ni pitjor que tantes altres. Que no sigui flor d’un dia. L’afany dels crítics, malgrat (o gràcies a) les seves personals dèries, ajudarà les editorials a treballar amb exigència. I als autors també.