Des de primera hora del matí, qui sigui congratulat pel conseller editorial del Diari de Tarragona, no farà res més que rebre felicitacions per complir anys. Això mateix em va passar ahir perquè l’amic Antoni Coll va tenir l’empescada de donar-me l’enhorabona per fer els 70 anys. El primer que em va felicitar, ben de matí, va ser Manel Pallejà, un amable lector dels que sempre diuen: «cada dia el primer que llegeixo del Diari és la Plumilla del senyor Coll i després vaig a buscar la columna del Correal».
Avui en dia, les mostres de gratitud, sobretot si són esperonades pel «senyor Coll», et porten al col·lapse de l’agenda. L’eina més paralitzant són els grups de WhatsApp. A les xarxes, les felicitacions es reprodueixen com els bolets perquè quan algú gratula algú, tots els altres, no només senten la necessitat de també fer-ho, sinó que tot el grup i subgrups del xat vegin que ho has fet.
Si algú, el dia del seu aniversari, té el privilegi de ser felicitat a la Plumilla d’Antoni Coll se li haurà girat feina
Tanmateix, cal ser agraït, com deia ahir la Llucia Ramis al Catalunya Migdia de Catalunya Ràdio. Sobretot en arribar als 70 anys. Quan en va fer 73, d’anys, Josep Maria Espinàs va escriure el llibre Temps afegit. L’esperança de vida dels homes catalans era llavors de 73 anys. Per tant, l’escriptor considerava que ja havia complert amb el seu «deure estadístic». Avui en dia l’horitzó de supervivència dels homes catalans és de 80,7 anys. Espinàs em va dedicar el llibre amb el següent desig: «A l’amic Josep Ramon Correal, esperant el temps de retrobar-nos». Amic Espinàs, t’hauràs d’esperar una bona estona. Estadísticament parlant...