Una manera de viure en silenci el toc de matinades i escoltar de lluny la tronada que enceta la festa de Santa Tecla és anar a caminar per l’entorn boscós de Tarragona. Per exemple, fins a les Coves del Llorito on regna el silenci i l’assossec gairebé tant com la brutícia. És fàcil arribar-hi des del camí que porta al santuari de la Mare de Déu del Loreto. No confonguem el Llorito i el Loreto. El Llorito és la muntanya i el Loreto el Santuari que la corona, com no es cansa d’alliçonar Joan Maria Adserà.
Hem aprofitat el matí de Santa Tecla per fer una caminada fins a les Coves del Llorito. Fan pena
Les Coves del Llorito són dues grans cavitats amagades al bosc que sorprenen per la seva majestuositat. En origen foren pedreres romanes subterrànies. També es van utilitzar en època moderna per extreure pedra per reparar la muralla de Tarragona. Durant la Guerra del Francès i la guerra del 36 van ser utilitzades com a refugi. És una pena l’estat d’abandó de les coves. El Diari de Tarragona ha denunciat reiteradament la deixadesa que pateix l’indret. En un dels últims reportatges, Xavi Fernández explicava que una parella d’excursionistes va celebrar a l’interior d’una de les coves les noces de plata. Amb aquest motiu van netejar l’espai i van recollir sis sacs de tota mena d’escombraries: ampolles, llaunes, plàstics, papers, espardenyes, cordes, condoms... Les parets són plenes de grafits. Un fàstic. L’Ajuntament de Tarragona al•lega que les coves estan en una propietat privada i correspon al propietari actuar. L’Un per l’altre, el sac a terra. Mentrestant, l’incivisme campa a l’ample, també a l’ultraciutat.
