Durant el segle XX, i fins fa pocs anys, Reus i Tarragona han buscat créixer i guanyar població per ser més ciutat i desenvolupar-se com a referència de serveis, oci i treball d’una regió àmplia. Ser més ciutat per ser més capital. Avui el joc ha canviat i la realitat metropolitana emergent porta a una aparent contradicció: si les ciutats del Camp de Tarragona volen continuar creixent, hauran de tendir a ser barris. Paradoxes.
Si, com deia Jane Jacobs, una ciutat no és un poble gran sinó una altra cosa amb funcions i components força diferents, amb les ciutats metropolitanes passa més o menys el mateix. Una ciutat metropolitana no és una suma de ciutats, és una altra cosa. Les ciutats són projectes autoreferenciats que aspiren a tenir de tot, però les connexions metropolitanes i els moviments que provoquen porten a unes dinàmiques d’especialització que generen canvis profunds. La suma metropolitana comença com un agregat de ciutats que, a poc a poc, s’aniran convertint en barris d’un espai urbà compartit.
El paral·lel amb Barcelona, amb la personalitat i la funció especialitzada dels seus barris, ajuda a entendre el fenomen i obre un joc interessant. Un divertimento urbanístic per situar a la Ciutat del Camp els districtes més vibrants i els racons més característics del Cap i Casal. Quins barris de Barcelona seria la ciutat de Reus? Quins podrien encaixar millor a Tarragona? Quin rol farien Salou, Cambrils i Vila-seca si quedessin en algun punt a mig camí entre el Llobregat i el Besòs?
Reus podria ser el passeig de Gràcia i el Born, entre el comerç i l’oci. La Part Alta de Tarragona seria el Gòtic, i la ciutat densa que s’obre de Balcó del Mediterrani fins al Parc del Francolí seria el nostre Eixample. Cambrils i Salou són la nostra façana marítima, del Port Olímpic a la Barceloneta. Vila-seca, situada al mig de tot i amb una dotació d’equipaments culturals creixent, recorda l’espai d’encreuament de la Diagonal i la Gran Via, amb el Teatre Nacional i l’Auditori a tocar l’un de l’altre. Cultura i centralitat.
La T-11, l’avinguda metropolitana que tenim a mig fer, serà la nostra Diagonal, però hi ha discussió sobre on se situarien el 22@ o els barris més benestants de la ciutat emergent. I no passa res, perquè hi ha espai per més d’un pol tecnològic i més d’un barri ric en una ciutat metropolitana que tendirà cap al mig milió d’habitants. Hi ha espai pel Tecnoparc, la Marina i el futur de la Tabacalera, com n’hi ha per Altafulla, Cambrils i altres aspirants a ser el nostre Sant Cugat.
Tot plegat és un joc, ni som Barcelona ni ho volem, ser, però és un joc que ajuda a explicar una dinàmica que tot just comença. Les ciutats del Camp continuaran sent ciutat, però també seran barris. Hi haurà competència, però també hi haurà col·laboració i un procés d’especialització natural que a mitjà termini generarà transformacions importants. Hi ha una acceleració urbana en marxa que guanyarà velocitat quan el Tramcamp i la nova estació d’alta velocitat creïn noves centralitats i alterin els fluxos de mobilitat. Els canvis van arribant, però tot just hi comença a haver les eines per encarar-los.
Pensar les ciutats en clau de barri, jugant a l’especialització metropolitana, demanarà una estratègia i una planificació municipal de doble clau, urbana i metropolitana, singular i compartida. Pensar i fer, sols i acompanyats. Cooperar i competir, sent ciutat i sent barri, tot alhora. Noves dinàmiques i noves polítiques que exigeixen, també, noves eines de governança.
