I aquí estem, enmig d’una situació nova i inimaginable per la majoria de nosaltres. Comptant dies i morts, tot esperant que el famós pic s’hagi assolit i fent travesses sobre quin dia es començaran a aixecar les restriccions. Sí, és clar que arribarà el dia, o probablement el seguit de dates en què s’aniran aixecant les diverses restriccions. He sentit a dir que en algun país començaran a autoritzar sortides en diferents dies de la setmana segons l’última xifra del DNI, no descartem mesures per molt marcianes que ens semblin.
En qualsevol cas, sortirem, en un mes o tres. I l’any vinent estarem mirant resums de com fa un any que estàvem tancats i fent recompte de com va anar tot. I possiblement, parlant de quines coses han canviat a les nostres societats. Si és que hi ha canvis perquè per alguns, perquè la majoria invisible dels terrícoles estan acostumats que nosaltres a catàstrofes d’aquest tipus, i aquesta en serà gairebé una més.
La nostra societat ha desenvolupat una enorme capacitat per oblidarPerò i aquí, a casa nostra, què canviarà? Com que estem tancats i tenim encara més temps de l’habitual per parlar tots, inclosos també els tertulians, ja sentim veus dient que ens tornarem més conscients de la nostra fragilitat, més sensibles a coses que ens afecten globalment com ara el canvi climàtic o, fins i tot, el model capitalista bastat assilvestrat de globalització que s’ha venut des de fa quaranta anys com inevitable.
Jo, és que no en tinc ni idea, però tendeixo a ser força escèptic sobre canvis de llarg abast en l’actual societat, tan ancorada en rutines i en models poderosos davant dels quals no apareixen alternatives fiables. Perquè ens entenguem, que un cop ens passi l’ensurt i ens torni el color a la cara, no sé si trigarem gaire a evadir-nos i creure’ns difícil que torni a passar mentre mirem de tornar a la nostra vida anterior com si això hagués estat un malson. Anirem a la platja, a la torre, a recomençar els cursos i les competicions a la tardor, i tal dia farà un any. La nostra societat ha desenvolupat una enorme capacitat per oblidar.
Però deixeu-me fer la il·lusió que d’alguna manera el cop haurà estat tan brutal que alguna cosa canviarà al nostre xip. Deixeu-me creure que per fi ens adonarem que els serveis públics, especialment la sanitat i l’educació, són essencials per definir-nos com a grup (veieu com de bé ho porten als Estats Units, amb més de 30 milions de persones sense assegurança mèdica?). I esmento aquests dos com podria esmentar els bombers que no tenen ni per mànigues d’aigua en condicions, sense parlar de camions o equips de protecció. Però d’aquesta ja en parlem un altre dia, quan hàgim passat una sèrie d’incendis que ens hagin colpit bé.
Portem dècades retallant, sí, tots, perquè ho han fet els que governaven en el nostre nom i amb el nostre votEstà molt bé que aplaudim els sanitaris cada dia ni que no ens sentin, però estaria molt millor que d’aquí a un o dos anys, o deu, encara ens en recordéssim quan decidim a qui votar i mirem la lletra petita del que plantegen en termes fiscals o de prioritats en la despesa. Portem dècades retallant, sí, tots, perquè ho han fet els que governaven en el nostre nom i amb el nostre vot. I acceptant, si no ens tocava directament, que s’imposés un sistema en què la creixent sanitat privada era una alternativa (per qui la pugui pagar, és clar) i que en comptes de lluitar per una sanitat pública digna i ben finançada ja faríem per buscar alguna oferta privada que estigui bé, que a més està tot més net. La sanitat o l’educació públiques, cada cop més precàries, les deixem pels immigrants i gent sense recursos, perquè jo ja vaig per la mútua. I és clar, miro de buscar-me un bon assessor per pagar menys impostos perquè total tots els polítics són uns corruptes i no fan més que robar. I tal dia farà un any.
* Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.
