Encara no fa ni un mes que va començar la invasió a Ucraïna i ja hi ha hagut cinc periodistes assassinats, i més de trenta-cinc de ferits segons l’agència Interfax-Ukraine. Sabut és que en una guerra la primera víctima és la veritat. Però, per més tossuda que sigui aquesta realitat, continua posant els pèls de punta que, per silenciar els fets, s’hagi de portar al límit les seves conseqüències. Posar fi a la vida dels i les professionals que, amb voluntat de servei, s’ofereixen a ser els nostres ulls i les nostres oïdes, és d’una baixesa moral sense escrúpols que regira l’estómac.
I no n’hi ha prou amb lamentar-se quan la llista es va ampliant. No es tracta només de noms i cognoms de professionals, sinó de vides posades al servei de la seva generació amb voluntat de ser testimonis del seu temps. No serveix de res acompanyar en el sentiment o desitjar que «descansi en pau». Un oxímoron i una gran contradicció si, a sobre, s’ha perdut la vida en una guerra.
Les entitats professionals de periodistes alcen la veu constantment reclamant protecció i garanties de seguretat. Però encara ara és difícil escoltar-ne alguna dels governs, o fins i tot de les entitats internacionals que han de garantir els drets, entre els quals el de la informació. Lluny de defensar la llibertat de premsa, protegir la pràctica professional i evitar, en els casos d’agressions, que la impunitat es converteixi en una pràctica habitual, alguns governs i organismes continuen eludint aquestes obligacions. Encara s’actua amb escassa convicció democràtica sobre el paper dels mitjans o, per ser més precisos, dels i les periodistes.
Per això val la pena posar en valor la feina que estan fent molts mitjans de comunicació, també de casa nostra, amb uns i unes professionals fora de dubtes que ens ajuden a interpretar una realitat tan complexa i farcida de propaganda. Són els nostres ulls i les nostres oïdes. Tenen el criteri necessari per destriar què és informació i què són mentides. Són capaços de contrastar les informacions i verificar-les en situacions molt complexes. Són els nostres testimonis insubornables i rigorosos que cada dia amb coratge ens expliquen què està passant. I fer-ho en condicions en què fins i tot els hi va la vida, no és gens fàcil.
D’aquí les alertes que han llençat entitats com el Col·legi de Periodistes o professionals de renom com Gervasio Sánchez. Avisos per prendre consciència entre els professionals que no tot s’hi val i que no és gens fàcil cobrir aquest tipus de conflictes bèl·lics. Cal experiència, formació, suport econòmic i recursos, entre altres.
S’ha comprovat que cada vegada hi ha més joves periodistes catalans, abocats per la precarietat del sector o per la voluntat de fer-se un nom, que estan disposats a assumir riscos que fins i tot els poden costar la vida. El mateix Gervasio els recorda que no hi ha cap història, per bona que aquesta sigui, que valgui la pròpia vida.
Matar el missatger sempre ha estat el més fàcil. També en el sentit literal, com diu Bernardo Diaz Nosty, en el seu darrer llibre Periodistas en el punto de mira. Una radiografia que evidencia que la caça del periodista ja és una pràctica freqüent a l’Amèrica Llatina, on en els darrers cinquanta anys més de mil dos-cents professionals de la informació han perdut la vida de manera violenta. A més de morir periodistes, mor el periodisme.
Periodista
Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.
