Benvinguda no-primavera. Brussel·les ha renascut amb la nova estació, intermitent i contradictòria

I. Brussel·les té, amb la primavera, una relació impossible. El canvi d’estació, és cert, ha despertat una ciutat en hibernació, ha tornat la vida als parcs i ha carregat les reserves de vitamina D. Queden enrere les setmanes interminables de cel plomís, la neu de postal però que rellisca i tot ho enfanga, els mínims històrics d’hores de sol, amb el rècord de 118 minuts durant dotze dies del mes de desembre, tan excepcional que va ser notícia. La primavera belga ha tret Brussel·les del gris i ha empès a reconquerir el carrer, però és un regal intermitent, que va i ve i no entén de termes mitjans. L’abril pot semblar agost i el maig, gener. Hi ha dies d’un hivern que mai no acaba; d’altres de l’estiu prematur que, quan arribi, serà efímer. I, d’una setmana a una altra, el termòmetre pot caure o enfilar-se dos dígits. És hora de començar a desitjar la platja o de resguardar-se encara del fred? 

A Brussel·les, gairebé sempre ennuvolada, l’envaeix ara una llum blanca d’aires nòrdics, que il·lumina més que escalfa, que es cola al llit per la finestra de matinada i no marxa fins poques hores abans de la mitjanit. Benvinguts a una primavera d’extrems, que desconcerta i que cal aprendre a viure, que res té a veure amb la línia imaginària que, a Barcelona, sol traçar implacable el camí cap al bon temps.

La primavera es mereix un article? 
O l’hem de posar al nivell d’una conversa d’ascensor?

II. La primavera es mereix un article? O l’hem de posar al nivell d’una conversa d’ascensor? I les històries dels taxis? He rebut crítiques amistoses per la meva contraportada del mes de febrer dels conductors africans d’Uber. Els taxistes m’han vingut a recordar entre somriures alguns col·legues, són pel periodista la font més accessible i, en general, poc qualificada. Un recurs fàcil. La realitat, però, em porta la contrària. Youssef, belga però d’origen marroquí, condueix des de la plaça de Saint Boniface a casa mentre escolta a la ràdio com reciten l’Alcorà. És el mes del Ramadà i, a qui m’acompanya, li han vingut records feliços de la seva vida al Caire. El conductor ha tingut bones paraules per Barcelona, ha volgut saber si Bèlgica m’ha acollit bé i ha acabat protestant contra els fills d’immigrants, com ell, que ara neguen l’acollida als qui acaben d’arribar. Les seves paraules són aire fresc fora de la molts cops viciada bombolla europea. Shukran! 

III.«M’interessen les notícies, però no l’actualitat. L’actualitat no és la realitat», va deixar escrit el periodista Carles Capdevila, de qui he rellegit alguns articles. L’actualitat, argumentava, és una ficció que cansa, un bucle que al lector li costa entendre. A la novel·la Que nadie duerma, l’escriptor i periodista Juan José Millás hi deixa anar, més irònic: «Hi ha dies en què tots els periodistes (...) escrivim el mateix article en tots els diaris. Ens paguen igual el dia que escrivim l’article dels altres que el propi». Per què entreguem tots els titulars a l’actualitat i no comencem a regalar-ne alguns a la vida?

Per què entreguem tots els titulars a l’actualitat i no comencem a regalar-ne alguns a la vida?

IV. El sol en diumenge convida a viure a les terrasses. A la peixateria-restaurant més popular del barri de Saint Catherine gairebé han esgotat les existències i ens conformem amb un pollastre a l’ast, tan català i també tant de tot arreu. Un sense sostre, dels centenars que deambulen per la zona, ha agafat els ossos de la nostra pila de plats bruts i els rosega amb ànsia, davant la mirada atònita dels cambrers. La ciutat que allotja la seu de la Comissió Europea brinda, de tant en tant, escenes de misèria pròpies de Burkina Faso.

De tornada a casa, em topo com sempre amb la dona que demana almoina davant del portal. «Bon dia. Per menjar, si us plau», no es cansa de repetir mentre fuma sense parar des de la cadira de rodes.
Durant un instant, creuem les mirades, fa una calada i, aquest cop en silenci, tanca els ulls i aixeca el cap a la recerca dels últims rajos del dia d’una primavera impossible.

*Jordi Baró és corresponsal de Catalunya Ràdio a Brussel·les. Ha cursat estudis a l’Institut d’Innovació Social d’ESADE. Ha dedicat tota la seva carrera periodística a la ràdio, des dels inicis a la Cadena Ser a Reus