L’aprenentatge professional vinculat a la producció permet la visualització de diferències i semblances entre la lògica de l’ensenyament i el món del treball. Es constata l’escassa correlació existent a l’imaginari col·lectiu entre la formació general i la formació professional i, a l’ensems, la dicotomia entre la teoria i la pràctica durant la formació acadèmica.
S’escau, doncs, definir la noció d’aquestes qualificacions, emprades sovint sense precisar els seus límits i ambigüitats.
L’aprenentatge efectiu es fonamenta en una transferència del ‘saber’ al ‘saber fer’, capacitats que s’impliquen empíricament en un itinerari d’etapes de caràcter didàctic. Al nostre país, de forma generalitzada, no s’afavoreix l’ordre de creació del coneixement dins la seqüència lògica que serveix d’estructura al requeriment professional.
A la majoria de centres educatius, és habitual que els processos d’ensenyament-aprenentatge s’enfoquin únicament en el ‘saber fer’ i en el ‘saber’; el coneixement tècnic és eminentment pragmàtic ja que enllaça la pràctica amb els resultats finals desitjats, prové de la conjugació de dades científiques i tecnològiques adients a les diferents fases de la producció: fabricació, elaboració i construcció.
Caldria que l’aprenentatge s’estructurés en els coneixements reglats i en els del marc productiu i social, per tal de desenvolupar un procés global i consistent.
El coneixement referit al ‘saber’ –definit pel ‘possible’– determina la frontera amb la intervenció física de la persona; l’ensenyança del ‘saber fer’ té en compte les nocions de límit, seguretat i saturació en un àmbit concret. Cada sistema tècnic relacionat amb un procés tendeix a un grau d’integració persona-matèria en un context d’expertesa; per tant, la conseqüència derivada del ‘saber fer’ acadèmic és el seu caràcter intransferible i aliè als entorns del treball.
Així, doncs, la distinció entre saber i saber fer és important, atès que la transferència del saber científic, tecnològic i tècnic és perfectament possible fora de l’àmbit laboral, sempre i quan la seva transmissió impliqui una participació activa en el conjunt.
La formació tècnica ha de representar en sí un camí de progressiva socialització que els estudiants d’ensenyaments professionals hauran d’interioritzar. Vincular el sistema formatiu amb el món productiu es pot fer confrontant la realitat tècnica, tecnològica i social del treball com a referents del procés de socialització professional.
Les característiques d’adaptabilitat i transferibilitat atorgarà a l’alumnat una especificitat basada en l’experiència generada en la professió i, alhora, en l’aprenentatge competencial parcial adquirit als centres educatius. Ambdues, organitzades i gestionades amb visió sistèmica, seran validades socialment.
Els factors culturals tenen un paper important en l’assimilació de l’aprenentatge significatiu a través de la incorporació de coneixements rellevants en l’exercici de la funció docent, localitzats en la pedagogia i la sociologia, ciències que no es poden descontextualizar del conjunt de coneixements i disciplines a impartir.
És fonamental el disseny d’itineraris formatius en els que l’estudi de la tècnica i la tecnologia es basteixin sobre una sensibilitat vers la cultura personal i la millora contínua del sector productiu; cal aconseguir l’harmonització entre els mitjans tècnico-professionals i socials.
És impossible conèixer les parts si no es comprèn i no s’aprofundeix en el conjunt.