Feia anys que reclamàvem llocs de treball, escoles dignes, cases netes. Els dèiem que faríem tronar i ploure si els negres no vèiem un progrés de debò. Avui tothom ens escolta: i molt atentament. El missatge els ha arribat. Aquesta reivindicació corria, de mà en mà, en fullets d’activistes. La policia havia mort a trets el jove negre de 15 anys James Powell. Harlem cremava. Els aldarulls van durar onze dies. Eren els anys 60.
L’escriptor nord-americà multipremiat Colson Whitehead (Manhattan, 1969), recull aquells fets reals i els embasta en la ficció de la seva última novel·la, El ritme de Harlem, publicada en català per Edicions del Periscopi i traduïda per l’ampostí Yannick Garcia i en castellà per Random House amb traducció de Luis Murillo. Uns fets que ressonen una vegada i una altra fins a arribar a l’actualitat, en què la policia continua disparant contra ciutadans negres i sortint més o menys indemne. El jurat d’acusació no va trobar res a imputar a aquell poli, oi que no? Continua anant a treballar cada dia, o no?, reflexionen els personatges d’aquella època, que ben bé podria ser la nostra.
Però El ritme de Harlem és molt més que el racisme estructural de la policia nord-americana. És discriminació racial, sí i també desigualtat i venjança, un noir que arrenca una trilogia. És la història d’en Ray Carney, un jove que va créixer amb un pare delinqüent i que, com passa sovint, no vol assemblar-se a ell. Per tal de distanciar-se, obrirà una botiga de mobles barats a Harlem i es convertirà en un comerciant honest. Pobre, però honest, casat amb una noia de bona casa i dues criatures.
Això no obstant, no és tan fàcil fugir de les arrels. El passat, la vida i, especialment, la família l’arrossegaran a una cara fosca de la qual no podrà ni voldrà escapar. Una obscuritat de la seva personalitat amb la qual conviurà de forma tensa: un Carney de dia, un altre Carney, molt diferent, de nit. Fins que ambdues cares confluiran una nit a la taula familiar amb la visita d’un vell amic del seu pare. Perquè arriba un dia que s’acceptarà com és.
Llegir Colson sempre és garantia d’encert. L’autor d’El ferrocarril subterrani i Els nois de la Nickel, ambdues publicades per Periscopi, fa un dibuix assossegat i, alhora, ple de ritme, de la societat d’aquell moment, que s’empassa a glopets, endinsant-se en la psicologia d’un personatge que podria ser qualsevol persona anònima i fica d’aquesta manera els lectors en un dilema moral del qual hauran de treure l’entrellat. Perquè, quin és més il·legal o amoral?: El policia corrupte que passa religiosament a cobrar per mirar cap a una altra banda; el botiguer que es treu un sobresou venent objectes diversos robats; l’advocat negre que roba i humilia sense embuts; els blancs que manipulen les lleis a favor seu o els gàngsters que tenen en la criminalitat la seva feina?
La novel·la està estructurada en tres parts, el 1959, el 1961 i el 1964, temps en què Carney creixerà com a persona i comprovarà que l’anhelat ascens social no sempre depèn d’un mateix. La trama arrenca quan el seu cosí, el Freddie, li ofereix participar en un cop: el robatori del famós hotel Theresa, que acollia l’elit negra. A partir d’aquí, la segona vida, la secreta i nocturna, agafarà embranzida.
Colson Whitehead és un mestre a l’hora de transmetre els sentiments oposats, l’ambivalència de l’ésser humà, en un moment en què la segregació legal era una realitat i les agències de viatges procuraven recorreguts segurs per als seus clients negres per tal d’allunyar-los de la violència racista blanca.
El ritme de Harlem continua amb la denúncia de la discriminació racial, present a tota la seva obra, així com la manca d’oportunitats per a una part de la societat, ciutadans que parteixen des de molt darrere a la graella de sortida.
Colson Whitehead ha estat guardonat amb dos Pulitzers i el National Book Award.
