Terra Baixa (1896) és la gran obra d’Àngel Guimerà, una de les més representades de totes les que escrigué. Traduïda a catorze idiomes, és tot un clàssic de la dramatúrgia. L’actor Enric Majó es va ficar en la pell del pastor Manelic, el 1981, en la versió de Josep M. Benet i Jornet, dirigida per Josep M. Segarra i Josep Montanyès, la qual cosa li va suposar un canvi d’aigües en la seva carrera.
Quan va fer ‘Terra Baixa’ ja tenia una trajectòria. Què li va suposar aquesta actuació?
Feia molts anys que em dedicava a la feina d’actor i havia fet personatges importants. Ja tenia la meva companyia. Però no m’atrevia a fer Terra Baixa perquè hi havia un arquetip del Manelic, l’Enric Borràs, i em semblava intocable, molt difícil de poder-lo fer.
Què va canviar les coses?
Vaig parlar amb dos grans amics meus, Sara Montiel i Pepe Tous. Ell, que havia vist el meu Hamlet, em va dir que em tocava Terra Baixa. M’ho vaig pensar i ho vaig fer.
Per què aquesta obra és tan rellevant?
Perquè és filla del gran autor català Àngel Guimerà. La seva obra s’ha representat arreu del món i encara influeix. Vull dir, s’han fet estudis i ha deixat petjada en el teatre universal. Destaca també pel seu compromís amb el català. Sí, el compromís d’un senyor que havia nascut a les Canàries i que és un dels pals de paller del nostre idioma. Guimerà és el gran personatge. És el gran escriptor del teatre en català. De moment, no s’ha superat.
‘He mort el llop’.
Ho diu tres vegades.
Un clàssic.
Anar als clàssics és anar al coneixement. Encara que vagis a raure a uns orígens llunyans, com poden ser les tragèdies o les comèdies gregues, sempre hi haurà una mirada contemporània perquè ho faran un director i un actor o actriu contemporanis. El teatre és molt diferent d’altres arts. Las Meninas, de Velázquez, és intocable. En canvi, al teatre hi ha una reedició constant.
Amb què es queda d’aquella representació?
L’experiència. Va ser fantàstica, vam conviure un any amb una companyia on ens vam entendre molt bé, vaig tenir uns companys fantàstics. Va ser d’aquelles coses que et passen a la vida que són molt positives. Quan tens un èxit i t’agafa molt jove... Jo no era tan jove, havia conegut pujades i baixades dins la meva professió, i va ser un moment àlgid que vam gaudir d’una manera fantàstica. Perquè si tens els peus a terra, el teatre et permet gaudir de l’èxit.
El teatre també serveix per a explicar-nos com a societat.
El teatre pot ser moltes coses. Depèn del que en vulguis fer. Amb una obra pots fer un càntic o posar un mirall a la societat on mirar-se o on criticar el que passa. El que he après és que és un món obert, de creació.
Vostè no volia fer teatre...
No és que no volgués. És que no sabia que era una professió. Pensava que era com un joc i prou. És una professió que vaig descobrir de dins estant de la professió.
Després de tants anys, encara es posa nerviós abans de sortir a l’escenari?
Cada vegada més.
Cada vegada més?
Sí, perquè cada vegada hi ha més responsabilitat i és molt dur fer la funció diària.
Ja no la fa? En què treballa?
No paro de fer coses. El que no faig, de moment, és la funció diària. Dic de moment perquè no goso dir que ja no ho faré perquè el teatre m’ha donat tant plaer, m’ha donat tantes coses positives que dir això em semblaria injust. En aquests moments preparem un espectacle, tot i que amb molta pausa perquè és un treball d’investigació. A partir d’uns estudis que fa gent interessada pels tractes socials sobre el món dels homosexuals baronívols vells. És un equip on hi ha psicòlegs, i un gran autor que és en Salvador Oliva i treballa amb això, provant de convertir-ho en un espectacle.
Hem tirat una mica enrere com a societat?
No, no. Hem millorat molt. El que passa és... la societat ha millorat molt. El que passa és que avui en dia cada cop que hi ha un cas d’aquests, ens escandalitzem com és lògic, quan hi ha alguna agressió, algun acte, sigui per gènere, per tot això, ens escandalitzem tant, que sembla que n’hi hagi més que abans, però no és així. Pensem en un col·legi, a una criatura, a un nen que no jugava prou al futbol, com se’l tractava. Hores d’ara, aquest nen, si algú el tracta malament per qualsevol d’aquests motius, la societat es posarà al seu costat. És el mateix que el feminisme. No ha tirat endarrera. No. Hem avançat. Segueix havent-hi brètols que assassinen, però aquests també assassinaven abans, el que passa és que no es veien. Abans la societat no s’escandalitzava com ara.
