L’ any 1610, el gran Lope de Vega ens deixava escrites a la seva obra teatral La buena Guarda, unes meravelloses línies sobre el coll de Balaguer. Avui descobrirem la petjada al nostre territori d’un altre geni de les lletres del Segle d’Or, Pedro Calderón de la Barca, cavaller de l’Ordre de Santiago i autor de La Vida es sueño o El Alcalde de Zalamea, entre d’altres. Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), Calderón lluità, un desembre de fa 381 anys, al servei de les tropes de Felip IV a la batalla del coll de Balaguer, la primera gran batalla documentada al terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.
Les difícils relacions entre la Generalitat de Catalunya i la monarquia hispànica acabaren en ruptura. Amb la missió de reprimir la rebel·lió dels catalans, el rei Felip IV concentrà a Tortosa un poderós exèrcit capitanejat pel nou Virrei, Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, V marquès de los Vélez.
El formidable aparell bèl·lic, que comptava amb els escuts dels principals senyors de Castella, disposava de 23.000 infants servei, 3.100 cavalls, 24 peces d’artilleria, 800 carros del tren i les 2.000 mules que els arrossegaven.
El 7 de desembre de 1640 s’iniciava la marxa convençuts de què els catalans els esperaven folgadament parapetats als passos estrets de l’invencible coll de Balaguer, mític pas costaner situat al sud del terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.
I no els faltava raó perquè aquest havia estat fortificat, encara que d’una forma rudimentària, seguint les ordres del cap de les forces de la zona de l’Ebre, Bernat de Boixadors, comte de Savallà. La seva defensa restava a les mans dels 2.000 homes de les milícies de Carles Mertolà i les companyies de cavalls de Josep de Pinós i Josep d’Ardena, a més de dos petits canons portats de Cambrils.
S’havia estès entre la tropa castellana, amb la que viatjava Calderón, el rumor de què els catalans havien enverinat totes les llacunes i tolls d’aigua que els havia d’abastir en els cinquanta quilòmetres de recorregut que separen Tortosa de l’Hospitalet de l’Infant. Amb aquesta gran preocupació arribaren el dia 9 a la Bassa d’en Terçà, a tocar del barranc de les Forques i a una llegua escassa del seu destí final.
La bassa estava plena, però dubtaven si beure o no per por a morir emmetzinats. Finalment, els més desesperats per la set i la fatiga es llençaren a l’aigua. Vist que el rumor era fals anaren darrere d’ells la resta de la tropa. Allà van acampar al ras i van passar la nit.
L’endemà, una companyia de cavalls i alguns voluntaris sortiren a reconèixer el terreny. A mitja llegua del coll, toparen amb els batedors catalans i a l’intercanvi de trets va caure mort el soldat realista Josef de Agromonte, primera víctima d’aquest confrontament.
Optimisme erroni dels catalans
Els catalans es mostraren optimistes durant les primeres escomeses, ignorants encara de la magnitud de l’exèrcit contra el qual s’enfrontaven. L’error de càlcul els va portar a defensar el coll amb pocs mitjans. Havien previngut grans caves que d’alguna manera ajudessin la seva fortificació, molts arbres tallats i acomodats als passos angostos del vessant orientat al delta de l’Ebre.
Era la seva major força la d’una trinxera de pedra i d’alguna fagina en forma quadrada a semblança d’un fort. A la banda dreta tenien la plataforma amb dos petits canons que hem referit abans. Les casernes estaven ubicades a la rereguarda, de cara l’Hospitalet de l’Infant.
Els castellans es van desplegar en dues puntes d’atac. La primera punta rodejava la muntanya per la dreta, per la banda de mar, on intentarien sorprendre’ls per l’esquena seguint un sender que s’obria al camp de Tarragona. Si el voleu conèixer només cal seguir la ruta que recorre el GR-92 entre cala Jostell i la platja del Torn.
Per aquesta operació s’organitzà l’expedició del Tercio de Martin de los Arcos i el regiment de los Vélez. La segona punta era frontal i directa, pel camí Reial. Les experimentades tropes de l’avantguarda castellana liderades per Fernando de Ribera, amb 300 soldats d’infanteria armats amb mosquets, feren avançar les peces d’artilleria, impassibles a les baixes que els infligien els defensors.
Era gent dura, disciplinada i bregada en mil batalles d’aquella bel·ligerant Espanya dels Àustries. A la batalla del coll de Balaguer va participar la cavalleria a la qual estava allistat Calderón de la Barca encara que per la informació que s’extreu del seu certificat de serveis militars no es pot assegurar si aquell dia el poeta estava batallant al front amb Álvaro de Quiñones o la rereguarda amb Rodrigo de Herrera.
L’artilleria entra a la batalla
Durant els primers moments de batussa el desequilibri de forces de 5 a 1 es començava a fer palès, més encara quan la potent artilleria descarregà la seva fúria.
Els catalans intentaren respondre amb els seus canons, però els esquadrons atacants havien guanyat ràpidament el peu de la muntanya. Després vindria la segona i la tercera càrrega d’artilleria. Els reforços no arribaren mai i a la mitja hora d’escaramussa els catalans desemparats abandonaren la defensa, les armes i molts d’ells les seves vides.
Els més afortunats, van poder escapar per la muntanya ascendint per les crestes del Puntaire, el coll de la Basseta, la serra del Avencs i la Portella, davallant vers Masboquera, Masriudoms i Vandellòs.
D’altres intentaren escapar-se per la banda de la mar, però caigueren en mans dels Tercios que els tancaven la retirada. Segons narra Francisco Manuel de Melo, cronista i autor del llibre Historia del movimiento, separación y guerra de Cataluña els presoners foren tractats sense pietat: «Fué el estrago: hallaban poca piedad los rendidos, y ni los muertos estaban seguros de la indignacion de los victoriosos».
Segons la tradició oral de l’Hospitalet de l’Infant cada nit s’executaven 200 presoners. Mai sabrem si aquesta xifra és real o fictícia, ja que les faraòniques obres de l’autopista AP-7 i l’autovia A-7 van fer desaparèixer qualsevol rastre dels fossars on s’enterraren els soldats. Sabem cert, això sí, que quatre dels presoners van ser penjats al capdamunt del port com a escarment i la resta enviats a galeres.
Un cop conquerit el cim continuaren les hosts castellanes fins a l’Hospitalet de l’Infant on havia estat allotjat fins aquell moment el comte de Savallà, al majestuós recinte medieval fundat l’any 1344 per l’Infant Pere d’Aragó que donà nom a la vila.
Van arribar a peu de la muralla fortificada alguns genets que intentaren entrar per la força. Abans de rendir-se, els poc més de seixanta homes que havien mantingut a la guarnició, van intentar negociar les seves vides.
Inicialment, se’ls acceptà el tracte. Ja amb les portes obertes encapçalà l’entrada a l’hospital el coronel del regiment d’artilleria Fernando de Ribera, després el Virrei de Catalunya Pedro Fajardo, a qui seguí l’exèrcit, amb Pedro Calderón de la Barca, que es va aquarterar. El lloc era acomodat i tan abundant de coses necessàries per allotjar a la tropa que els obligà a descansar de les llargues marxes.
A les dependències, que anteriorment havia usat el comte del Savallà un soldat trobà entre la roba, el llibre de registre d’ordres que aquest rebia de la guerra. L’escrit fou portat al Vélez i els seria de gran utilitat pel fet que contenia tants secrets i tan profitosos.
Descansà el Virrei a l’Hospitalet de l’Infant els dies 10 i 11, just el temps que tardà a pujar i baixar l’artilleria, desitjos de marxar cap a Cambrils primera plaça d’armes dels catalans.
El Vélez redactà del seu puny i lletra un bàndol dirigit al seu Batlle i Jurats, amenaçant que si no demostraven obediència abans de la seva arribada, patirien les hostilitats que la guerra.
La missiva fou portada personalment pel caputxí fra Ambrosio, escortat per una companyia de cavalls. Davant la negativa d’acceptar les seves condiciones manà el marquès fer marxar l’exèrcit el dimecres 12, encoratjat especialment per les notícies que havia rebut d’una barca escapada de Tarragona que desembarcà a l’Hospitalet de l’Infant.
A la seva partida deixaren l’edifici arrasat i nou presoners penjats dels merlets d’una torre del fins aleshores hospital de pelegrins i ara lloc de suplici. Aquestes nou morts serien només el preludi d’una gran massacre que passaria a la història poques hores més tard: la del setge de Cambrils.
