Benet Salellas va retornar al seu ofici d’advocat després d’un breu pas pel Parlament, com a diputat de la CUP. Ha destacat com a defensor de causes polítiques, en el cas Procés és advocat d’Anna Gabriel i forma part de l’equip de defensa del president d’Òmnium, Jordi Cuixart.
Des de l’experiència pròpia i la recerca acadèmica filtrada per una gran capacitat de comunicació, que probablement deu molt a que també és llicenciat en filologia grega, ha escrit Jo acuso.
La defensa en judicis polítics (Pagès editors). Analitza grans cassos en la relació entre història i jurisprudència: Dreyfus, l’incendi del Reichstag, els processos de Moscou, Rosenberg, el Procés de Burgos, Ulrike Meinhof..., més els litigis que ha portat ell mateix i el consell de guerra de Lluís Companys.
Del seu llibre es dedueix que en causes polítiques, una defensa purament tècnica pot perjudicar els acusats, tot i que, quan s’hi opta, la intenció és la contrària.
Més que perjudicar entenc que pot ser una defensa estèril, que no assoleixi precisament l’objectiu de l’absolució. Jo soc un gran defensor del dret i dels drets, hi crec moltíssim. I sempre he defensat que qualsevol estratègia ha de buscar suport en el dret i ha de ser rigorosa, perquè un tribunal de justícia em mereix molt de respecte. Ara bé, en un judici polític, hem de fer més.
El mixt entre defensa política i defensa tècnica és l’ideal en aquests supòsits?
Penso que sí, els moviments en l’àmbit del dret ens donen legitimitat dins de l’expedient. Si només parlem estrictament de política al tribunal li pot ser molt fàcil silenciar-te o col·locar-te al marge. Per això el dret pot ser un bon punt de partida, una plataforma des de la qual exercir i llançar la campanya política, que és absolutament imprescindible.
Com veu que s’encara la defensa del Procés?
És complex, hi ha moltes persones acusades, amb acusacions diferents i que venen de tradicions polítiques molt diferents. Tan divers com ho és el moviment independentista. I estic satisfet perquè hi ha hagut un trànsit des de posicions inicials que posaven tot el pes en els advocats cap a posicions més polítiques i de moviment. Ara mateix només sé que està en construcció.
Troba bona idea que hi hagi advocats que han litigat en afers de corrupció sonats com Urdangarín i el cas Palau?
Tots els advocats que participarem en aquest judici tenim molta experiència i això significa haver defensat moltes persones en l’àmbit penal, un àmbit en què la majoria de conductes que s’hi jutgen són molt greus, no sempre és fàcil deslligar la figura de l’advocat del defensat, però nosaltres treballem d’això, defensant gent. L’exemple concret que proposa, però, a mi em suggereix que és una demostració del xarbot, per mi positiu, que ha viscut l’escena política catalana. Que aquells que defensaven corruptes ara defensin represaliats polítics deu ser un bon missatge, no?
Des d’un punt de vista jurídic, dels judicis que estudia al seu llibre, quin li sembla que aporta més?
Des de la perspectiva dels fets em costaria molt triar un cas, perquè especialment els casos històrics que s’hi expliquen parlen tots ells de gent extraordinària. Des del dret, que és el que em demana, potser destacaria molt la importància de la sentència d’Estrasburg amb el cas de les fotos del rei, no tant pel cas concret, sinó perquè dibuixa molt clarament el blindatge de la llibertat d’expressió en la crítica a les institucions de l’Estat en un sistema que es declari democràtic.
I en la seva experiència, el cas més complicat i estimulant per a la construcció de la defensa?
Per a mi, participar en les defenses de joves catalans d’origen migrat acusats injustament de gihadisme ha estat una de les experiències de més repte intel·lectual, polític i personal, segurament perquè transcendeix fins i tot els conceptes que toquem en el llibre. Ens qüestiona sobre el racisme estructural i les seves conseqüències i a més t’obliga a treballar en sumaris de milers de pàgines sobre fets que ens són molt desconeguts.
És clar que el seu referent principal com a lletrat és el seu pare, Tià Salellas. I després d’ell?
De vegades penso que eren d’una altra pasta. Quan vaig llegir la biografia de l’August Gil Matamala, un altre referent, ho vaig pensar molt. Continuo aprenent moltíssim dels advocats i advocades de la seva generació, que ara ja comencen a jubilar-se, com l’Eva Labarta, la Jone Goiricelaia, l’Íñigo Iruin o en Pepe Galán, de Madrid. No saben què vol dir renunciar o rendir-se.
