«A qui no li ha passat pel cap en alguna ocasió acabar amb uns quants polítics i tertulians a la vida?», es pregunta Toni Aira Foix. Dit i fet. És el que aquest periodista i escriptor fa a Cos a terra (La Campana. Penguin Random House), el seu debut literari, on presenta una campanya electoral que arrenca amb crims i sospitosos arreu.
Està la política tan crispada com per començar a matar tothom?
Matar físicament, no. Però, a qui no li ha passat pel cap acabar amb uns quants polítics i tertulians a la vida? Per tant, jo crec que si es passa pel filtre de l’humor i de la ficció, tot és possible. La ficció tot ho permet.
Té un assessor polític com a investigador. Això és nou.
Exacte. De fet, és una certa reivindicació del paper dels assessors en general. Fa molts anys que els estudio perquè crec que és molt important que la gent sigui conscient que hi són i que bona part del que ens arriba de la política passa pel seu filtre. Això no obstant, clàssicament i no només a Catalunya se’ls ha penjat les mil i una etiquetes en negatiu. Se’ls apliquen llegendes negres, se’ls hi diu rasputins, maquiavèls, gurus, i mil coses retorçades. Són persones com tothom i n’hi ha de tots els colors. N’hi ha de bons i algun fins i tot que pot esdevenir un heroi ocasional.
Rajoy li feia cas al seu assessor?
Li feia molt més del que ens pensem. En un article al Times el descrivien com el malson de qualsevol assessor d’imatge i el recordo a ell dient «me han dicho que para esta campaña me tendría que recortar la barba. Hasta ahí podríamos llegar». Doncs se la va retallar i va fer mil i una provatures amb la vestimenta. Fins i tot feia allò de caminar deprisa. Va començar amb un estil que combinava pantaló de xandall amb anorac, camisa i jersei de franel·la i va acabar que semblava un corredor professional amb una equipació fantàstica. Per tant, ell i tots els polítics acaben cedint, en major o menor grau, als consells dels assessors. A la novel·la hi ha uns quants personatges que poden recordar en part algunes coses de Rajoy.
Com és en Max?
És un assessor que es considera jove, tot i que ja està en la quarantena. A mi em passa que m’ho discuteixen de vegades i aquí hi ha una reivindicació, tot i que el Max no soc jo. Bàsicament, és un personatge que ha vist molt de la política per dins perquè va començar des de molt jovenet a treballar-hi. Per una banda, no perd encara l’esperança que el seu partit guanyi i per l’altra, que això serveixi per a alguna cosa. Per alguna molt prosaica, com ara tenir un despatxet amb vistes al pati dels tarongers, que és una de les seves obsessions. Així mateix, entenc que, d’alguna manera, per construir. Quan ho veu amenaçat treu a passejar la seva afició a les lectures de Sherlock Holmes, especialment, i es posa a fer de detectiu ocasional per intentar resoldre allò que creu que la policia no està abordant prou.
Això que facin alguna cosa quan guanyin no està gens malament.
Clar. Jo estudio des de fa anys la comunicació a la política i puc dir que el primer objectiu en campanya és guanyar i pensa que bàsicament els partits estan en campanya permanent des de ja fa moltes dècades. Posteriorment, tots esperaríem que fos guanyar per transformar la societat i millorar aspectes diversos, però n’hi ha molts que tenen com a primer i últim objectiu, guanyar. Aquí està la pena.
Té un grapat de personatges, el xofer, els mossos, tots els entrellats de dintre...
És un dels valors afegits del llibre en el qual es proposa una trama detectivesca i un misteri. Sempre m’ha entusiasmat intentar mostrar allò que les càmeres no enfoquen, allò on es cou el que després diuen els polítics davant dels micros i això implica també entendre la flora i la fauna que habita als partits polítics. És a dir, la gent sovint es queda amb les ganes de matar als polítics i els tertulians. Però, i els que dicten molt sovint el que diuen uns i altres? Potser ens els deixem perquè ells conviuen amb tot un ecosistema. Ho vaig veure l’any que vaig treballar amb el PDeCAT, l’any que vam viure perillosament, el 2017.
L’any del referèndum.
Jo havia treballat al Barça, on vaig estar a les primeres campanyes electorals del Joan Laporta i després durant els seus primers anys de mandat. I això també és poder, que remena molt en clau política. Però el 2017 vaig poder veure la dimensió humana del que es viu dins d’un partit polític i t’he de dir que també vaig fer un diari personal.
Com en Max?
Sabia que allò seria circumstancial, de temps curt. Sempre dic que l’esperança de vida política de l’assessor ha de ser curta i m’ho vaig voler aplicar. Era conscient de la importància que anava tenint tot plegat i per abastar, passat un temps, la dimensió del que estàvem vivint, mentalment necessitava endreçar-ho. El personatge, el Max, té una miqueta d’això, perquè fa un diari personal, però en el seu cas és un diari per anar endreçant les seves investigacions, les seves hipòtesis i teories sobre els assassinats.
Estava amb Puigdemont?
Exacte. Vam estar a la campanya electoral del 2017.
«Amb la política hem de ser crítics, però no destructius»
No es va avorrir pas.
Vaig aterrar el 12 de setembre de 2017. Per tant, ni a un mes vista del referèndum de l’1 d’octubre i vaig acabar el 3 d’octubre del 2018, ja passat tot. Jo vaig enganxar una campanya pel referèndum; l’1 d’octubre, el 2, el 3; l’exili; la presó; el 155; les eleccions convocades pel 155 en què tenia un candidat a 3.000 quilòmetres de distància; es van guanyar unes eleccions contra tot pronòstic; es va haver de triar president; passaven els mesos en què no sortien els presidents; finalment, es va triar un que no era ni el primer ni el segon que es proposava; tenia un espai polític que a més a més era el PDeCAT en origen i va acabar sent Junts per Catalunya, però amb unes relacions entre uns i altres endimoniades... No ens vam deixar res per viure. Vaig pensar que m’havia servit de prou i vaig intentar entomar alguna cosa en clau professional i de comunicació en un moment convuls.
Deu ser l’únic assessor del món al qual li fuig el candidat.
El problema va ser que ell va marxar abans que sabéssim que seria candidat. Ara sembla obvi, però en aquell moment es va innovar amb això. Després ho acabaria també fent ERC, però tenir un candidat que no hi era, això no s’havia fet mai. Tot aquell any va ser molt dur en molts sentits. Podem posar-li mil adjectius, però per a mi vitalment, professionalment i també acadèmicament va ser un pou d’aprenentatges. Una miqueta d’aquest any hi és a la novel·la, sens dubte. Jo vaig poder acabar de viure i de conèixer les relacions entre polítics i periodistes, tertulians i polítics, assessors i candidats, com mai. I hi ha coses molt surrealistes, la realitat supera sempre la ficció. I si algú creu que alguns trossos són molt bèsties a la novel·la, potser i només potser seran alguns dels que més basats estan en la realitat.
Vostè, que viu la política des de dintre, creu que la democràcia existeix?
Sí, existeix.
El vot serveix per a alguna cosa?
Sí, sens dubte. Jo crec que hem de ser molt crítics amb la política, però no destructius. Amb aquesta novel·la, en certa manera, proposo un joc que pot servir a molta gent com a vàlvula d’escapament per desfogar-se contra els polítics, però en realitat els salvo perquè al final el retrat que faig no deixa de ser el d’un tros de la nostra realitat. Són ells, però som nosaltres i la grandesa i la misèria que intento retratar en clau d’humor, no deixa de ser la grandesa i la misèria de la condició humana. I això potser és l’aprenentatge més gran que vaig tenir d’aquell any que vam viure perillosament. Al final, la militància, els polítics, els qui estan a prop del poder no actuen de manera gaire diferent del que faríem la resta de persones, les que no s’hi posen per mandra, per animadversió, per prejudici o perquè ja viuen bé com estan. Per això, proposo ser-ne crítics, evidentment, però amb un somriure als llavis.
I el títol?
El títol ve de la frase mítica del Pío Cabanillas, que va dir allò de «cuerpo a tierra que vienen los nuestros», en referència a les lluites dintre dels partits. En aquesta novel·la polítics, periodistes, tertulians i assessors, tots semblen una mateixa cosa, tots són víctimes potencials però també sospitosos raonables perquè formen part del mateix paquet com a mínim, en la mirada de moltíssima gent.