Whatsapp Diari de Tarragona
Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Oriol Grau: «No tinc por a la mort»

L’actor és el protagonista de ‘Tornaria a viure com si fos un llangardaix’, l’obra prèvia al FITT Noves Dramatúrgies, que se celebrarà el proper agost

18 julio 2024 21:26 | Actualizado a 19 julio 2024 07:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

A l’Àngels no li importa morir sola ni abans d’hora. No li importa morir atropellada ni d’un tret. Està llesta per marxar. Però només ho farà sabent que alguna part de la seva vida ha estat viscuda amb autenticitat. Oriol Grau és l’Àngels. I l’obra, Tornaria a viure com si fos un llangardaix, que tornen a fer aquest dissabte a CaixaForum Tarragona i per a la que ja no hi ha entrades. És la prèvia del FITT-Noves Dramatúrgies, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona que se celebra del 28 al 31 d’agost. Tornaria a viure com si fos un llangardaix és una obra de Glòria Granell. Amb l’Oriol Grau estaran la Cristina Murillo i el Marc Pinyol.

El seu paper és el de l’Àngels, una dona que no ha pogut fer el que volia a la vida, sinó allò que li han manat. Això ha sigut habitual amb les dones.

Exacte. A l’obra diuen fer «un acte d’autenticitat». És a dir, vol ser ella per una vegada a la vida, no una proposta d’un altre. I està bé perquè convida a la reflexió. El teatre sempre ha de tenir una part que sigui un mirall i que el públic es vegi allà reflectit. Suposo que tothom està veient l’obra i està pensant en el seu trajecte i si realment han fet algun acte d’autenticitat a la seva vida.

Vostè n’ha fet algun?

Jo crec que sí, sortir a l’escenari és un acte d’autenticitat i exposar-te allà davant i amb papers difícils com aquest. Aquest per mi és un dels més difícils que he fet mai.

Per què?

Perquè és més llarg, perquè és una dona i jo no volia fer un transvestit. Volia fer una dona de veritat. Vaig tenir l’ajuda de l’Ana Corredor, que és una ballarina, coreògrafa que sap molt bé de moviments i em va donar tota una coreografia de mans, que és molt subtil, però que la sé, la reconec i aleshores, sé que en aquell moment soc l’Àngels, que és el personatge. De sobte, hi ha uns silencis, tinc la sensació que estic jo sol interpretant. Sento alguna tos, alguna respiració, però si no, la gent està captant aquell llenguatge preciós de la Glòria Granell, l’autora.

«Em moriré i a la notícia diran: ‘Ha mort el que feia de Palomino’. Està bé haver fet un personatge que marqui tant, però no et pots desprendre»

Aquesta dona té molts problemes amb la mort. Hi ha un gran embolic.

Justament per això, perquè ella no ha sigut autèntica a la vida i s’ha quedat allà travada. M’encanta el fet que ens preguntem sovint què hi ha després de la mort i aquesta obra, d’alguna manera, dona una resposta, poètica i, segons com, còmica.

Què destacaria d’aquesta obra?

Que ella torna a caure en la seva trampa. Volent renunciar a una vida que no era seva torna a caure en la mateixa trampa, fins que se n’adona i no vol repetir el que ha estat fent a la seva vida. Just a la mort vol ser una altra, vol ser autèntica. Penso que aquest és un moment important de l’obra.

La mort és una becària. També en té de becaris.

Una becària de la mort i està insegura a l’hora d’emportar-se aquesta ànima, que és el meu personatge. El diàleg entre elles dues, segons com es miri, és molt divertit. El meu personatge i la seva història d’amor frustrada... i aleshores, ho brinden amb whisky, que està molt bé també, dones que ja ho han superat tot. També està el Marc Pinyol, que fa dos papers, el personatge de poeta i de tècnic de la protagonista, que l’ha acompanyat al llarg dels anys. És molt interessant perquè com a poeta és un pensament de l’Àngels. És a dir, la part poètica que ella té a dins i de sobte, ell diu «m’he alliberat i ara ja puc fer la meva, ja no et pertanyo». És un bon contrapunt.

$!D’esquerra a dreta, Marc Pinyol, Oriol Grau i Cristina Murillo a ‘Tornaria a viure com si fos un llangardaix’ obra de Glòria Granell. FOTO: Cedida FITT-Noves dramatúrgies

És el Dante Alighieri.

Exacte, els inferns. I el paradoxal és que hi ha una història d’amor entremig, que no desvetllarem, però hi és. Entremig de la mort, l’amor.

Vostè té por a la mort?

No. No tinc por. I crec que estic preparat en aquest aspecte. Arrossego algunes morts molt properes, familiars, gent jove i això, vulguis o no, t’obliga a reflexionar sobre la mort.

Ha sigut difícil ficar-se en aquesta representació amb aquesta motxilla?

És bo revisitar-ho tot. Jo tenia el dol del Xavi, del meu home, fet i d’alguna manera va ser també una mena de neteja de tot plegat.

Ens hem de riure de la mort?

Crec que ens en podem riure de tot. No hi ha res tan sagrat com perquè no te’n puguis riure.

Mirall, bombetes del camerino, maquillatge... Deixa veure tots els elements darrere l’escenari.

Jo em desmaquillo de veritat, em netejo les ungles. És tot un ritual.

Molt difícil?

Ara ja no. Quan vaig començar, per mi era molt difícil, però vaig tenir la sort que a l’Escola Municipal de Teatre, on vaig anar aquí a Tarragona, hi havia una professora, boníssima, que es deia Aurora Vicente i que ens va ensenyar a maquillar. En sabia tant que vam aprendre a maquillar-nos, va venir a Dames i Vells a ensenyar-nos a maquillar de vells i encara guardem les seves instruccions. D’això et parlo de fa 40 anys i encara la tenim al record l’Aurora Vicente.

«Sortir a l’escenari és un acte d’autenticitat i exposar-te allà davant i amb papers difícils com aquest. Per mi és un dels més difícils que he fet mai»

L’Àngels vol fer la seva. Vostè volia ser actor?

Sí. Des de petit. A casa tenia germans petits i els manipulava al meu gust per fer obres de teatre. Aleshores, venia la família, els tiets, els avis i els fèiem pagar entrada. A casa érem set germans, per tant, hi havia molta entrada molta taquilla per fer. D’aquí ja em ve. I als 12 anys amb un llibre de col·legi d’oficis del futur vaig descobrir que era una professió, que fer teatre era un ofici. Des de llavors la meva banya va estar posada aquí.

Sap que encara a la redacció del Diari alguns companys el relacionen amb Palomino?

Em moriré i a la notícia diran: «Ha mort el que feia de Palomino» i mira que potser fa vint anys que no ho faig. Està bé haver fet un personatge que marqui tant, a mi m’agrada, el que passa és que hi ha aquesta cosa que no et pots desprendre d’ell. També soc professor i em fan gràcia els meus alumnes. El primer dia no saben qui soc, però el segon sí, sigui perquè ho han comentat amb els pares o ho han buscat i venen amb una altra cara, esperant que faci algun personatge, però no ho faig mai.

Mai? No pot ser.

Soc amable i afable, però rigorós. No els faig el pallasso.

Com veu la gent del teatre el tancament del Metropol?

No ho sé. La Sala Trono ha hagut de canviar de lloc. Estan al Magatzem de lloguer. Hi ha aquesta mena d’incertesa i hem de tenir en compte que és l’única productora del territori, vull dir de la província i si no la cuidem... l’única productora que produeix i exhibeix teatre i porta gent internacional i a més fa gires. Val la pena cuidar aquest producte. Que no tingui un espai fix per exhibir teatre és difícil. I ja veurem quant triguen les obres del Metropol. De moment estan al Magatzem, on poden tenir una producció estable i veurem aquest casament com funciona.

Comentarios
Multimedia Diari