En una de les meves caminades matinals, escoltava llunyà l’estimulant Standard de jazz que tocava un saxofonista al Passeig de les Palmeres, i el murmuri del sortidor del nen de l’oca, que feien més plaent la passejada, quan vaig restar sorprès davant una pintura mural realitzada a la vora de les restes del roquissa, al bell mig del passeig.
Sorprès, no per la seva execució mes aviat defectuosa i precària, si no perquè utilitza com a temàtica central la emblemàtica figura de la Llibertat del quadre d’Eugène Delacroix: La Liberté guidant le peuple, icona de la Revolució Francesa. Però. Oh! sorpresa, així com Delacroix va pintar La Llibertat mostrant uns generosos pits, la del mural tarragoní, pintada sobre un immens sol taronja per unes nenes, que suposo, deuen ser molt maques, porta un peto de mena texana extremadament detallat, sota la vestimenta clàssica que els hi oculta.
Vaig restar garratibat! Perquè?, continuo preguntant-me. Potser és un mural en contra de la Llibertat d’Expressió! Immediatament em va vindre a la memòria la deplorable acció del pintor renaixentista Daniele de Volterra, nomenat ‘il braghettone’, que va ser l’únic pintor italià que va acceptar l’encàrrec de pintar vels a sobre dels magnífics nus masculins del difunt Miquel Angel, a la Capella Sixtina del Vaticà, que el nou Papa Pio V, va titllar de pecaminosos.
Cap dels artistes italians va acceptar el deshonrós encàrrec, en considerar-lo com un acte vandàlic i vergonyós. ‘Il braghettone’ a Tarragona! Oh,la, la! Ningú no recorda el seu nom, si el renom La Llibertat de Delacroix, coronada amb el gorro frigi (barretina), representa la República, i em pregunto que com és que tenint com tenim un Ajuntament republicà, algú ha pogut aprovar aquest projecte?.
O és que jo vaig errat i han volgut representar una REPÚDICA? El nu en la Història de l’Art representa la veritat, i en alguns casos, té connotacions eròtiques. Aquí l’ùnica cosa vergonyant, és la mirada de l’espectador reprimit que es considera abanderat de la moral. En aquest cas en concret, produeix l’efecte contrari al desitjat, perquè m’agafen esgarrifances no més de pensar amb el frec de la roba texana sobre els mugrons de la noble senyora.
Continuo preguntant-me els perquès d’altres «delicadeses», com ara la absència del mosquetó amb baioneta que porta la figura original a la ma esquerra, i la insolent presencia de dos clavells gegantins, per sort no son vermells, així com la d’un descomunal ocellot que per la forma de la cua sembla que pretén ser una oreneta. Però, noies, les orenetes, a part de ser molt més petitones, no fan por, son negretes i tenen la panxeta blanca. Les nenes maques, al de matí s’alcen i reguen el seu jardí, han signat i dedicat el mural a les seves respectives mares, que hores d’ara deuen estar ben cofoies.
En aquesta vida, cal dir qui més, qui menys, tots hem fet ruqueries, però no d’aquest calibre! maques. No sé que en pensaran els respectables ciutadans i els turistes francesos quan s’hi fixin, espero que el dixós mural no provoqui un conflicte amb el país veí, i desitjo de tot cor que algun grafitter simpàtic i agosarat li pinti uns pits palpitants de llibertat i finalment la dona recuperi quelcom semblant a la imatge original del mestre Delacroix.
