‘La nostra Cançó’ (Pòrtic), el darrer llibre de l’Antoni Batista, està dedicat al moviment artístic que, en ple franquisme, va canviar la fesomia del país entorn de la reivindicació de la llengua i la democràcia. Amic de moltes de les figures que en van formar part, i crític musical des dels inicis, l’autor ens l’explica des del vessant íntim i alhora des de l’acadèmic, ja que dedica el volum a demostrar la hipòtesi de partida: «La Nova Cançó és una de les millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular».
Un nou llibre de “periodisme de la vivència”, Antoni. Però què és exactament això que t’has inventat com a marca?
Jo quan feia periodisme informatiu era molt rigorós i feia els articles en tercera persona i em treia del mig, però ara em puc permetre posar-me en primera persona en el que vaig explicar en tercera, perquè tinc un background que crec que també pot ser interessant. Per exemple, de les meves entrevistes amb ETA en el seu moment era interessant el que deia ETA, però en aquest moment també pot ser interessant saber com feia jo tot allò. Jo crec que quan tens una vida llarga i intensa com la que jo he tingut periodísticament, em puc implicar en els temes que faig com abans no ho feia.
Com i quan vas bastir la hipòtesi que fonamenta el llibre, la que aboques d’entrada i que diu que “la Nova Cançó catalana és una de les millors manifestacions artístiques de la història universal de la música popular”?
Jo volia fer un llibre sobre la Cançó perquè pensava que tenia un material de primeríssima mà i únic. En aquests moments seria difícil trobar una altra persona que pogués fer aquest llibre. Jo ho vaig viure. Jo conec els artistes. Jo puc estudiar el fenomen musicològicament, perquè soc músic, i puc estudiar literàriament els textos perquè soc doctor en Comunicació. És un llibre que jo li devia a la Cançó, que li devia al país, i que em devia a mi mateix. El que sí que tenia clar, i vaig trobar la forma de dir-ho en arrencar el llibre, és que la Nova Cançó es tan bona com la chanson francesa, el folk song americà i la nova samba brasilera. Dir això, fer el que ara en diuen ‘posar en valor’, és la meva contribució.
Cal reivindicar la Cançó?
Nosaltres hem fet un moviment musical, artístic, social, i fins i tot industrial tan potent, que és comparable als grans moviments de cançó popular coetanis. I això no ho diem. Diem “ah sí, el Raimon, o el Lluís, o el Joan Manuel són ben bons i tal...”. Val, però el que cal és valorar tot el conjunt, tot el pack de la Nova Cançó. Som tan bons com els francesos i som tan bons com els americans. I amb una diferència, i és que mentre que parlen el castellà 600 milions de persones, nosaltres érem 6 milions. La qualitat és inversament proporcional a la quantitat d’habitants, i com que a vegades els catalans tenim una certa tendència a fer el pena i a menystenir-nos... cal reivindicar, sí. És que la Nova Cançó són molt bons. Em fascinen.
Reivindiques la Nova Cançó a partir d’una hipòtesi científica.
Sí. Faig una reivindicació en forma d’hipòtesi científica. Jo soc acadèmic i per tant llanço una hipòtesi i dedico 200 pàgines a demostrar-la.
Apareixen d’entrada dues figures referents i estimades, el Manuel Vázquez Montalbán i l’Àngel Casas. A primer li dediques un capítol, i al segon li dediques el llibre. Què han significat l’un i l’altre en la teva vida?
Al Manolo Vázquez vaig tenir el privilegi de tenir-lo d’amic i mestre des que tenia 20 anys. Això és una xamba, no? Ens vam trobar al PSUC. Jo feia la revista universitària del PSUC i ell ens assessorava i ens feia articles amb pseudònim. Jo vaig aprendre’n molt, i després vam ser amics. Si hagués de dir persones importants de la meva vida, el Manolo Vázquez n’és una, i quina sort. L’Àngel Casas era un dels crítics oficials de la Nova Cançó. La va difondre tant com va poder, primer a través dels diaris i després a través de la televisió. Mentre jo estava escrivint el llibre, el meu referent a l’hora de consultar coses era l’Àngel, perquè érem amics i teníem una relació meravellosa. L’última vegada que ens vam veure li vaig dir que aquest llibre me’l presentaria ell, i em va dir que ho donés per fet. Per això li dedico.
La Nova Cançó és filla de la chanson?
Anem a pams. Els Setze Jutges, quan sorgeixen, evidentment s’emmirallen en la chanson. Però és que en el mateix moment en què sorgeixen Els Setze Jutges sorgeix un paio, d’on comença l’horta i acaba el secà, que no té res a veure amb la burgesia barcelonina, que es diu Raimon i que fa un altre tipus de cosa que no té res a veure amb la chanson. Més aviat tira a la música barroca, que és la que ha mamat, i al cante jondo que el té al costat a la taifa de Xàtiva. I després tenim el Grup de Folk, que tiren del Peter, Paul & Mary, del Pete Seeger...
És a dir, que la Nova Cançó té molts referents?
La Cançó té molts referents, però essencialment és el que és no tant per tots aquests referents sinó pel que som nosaltres mateixos, el poble català. Aquí l’any 1909 ‘L’Avenç’ publica un recull de cançons catalanes. A més a més, tenim una tradició vocal popular impressionant. Tenim l’Orfeó Català i els Cors de Clavé, les caramelles... Hem cantat sempre. Aquest és el referent fonamental, no els francesos o els americans. Nosaltres venim de nosaltres mateixos. No som una còpia del folk song, ni dels francesos, ni res.
En ressaltes l’ètica aparellada sempre a l’estètica. Compromís i valor artístic van de la mà, doncs?
Compromís social amb unes idees bàsicament d’esquerres. Compromís amb la llengua, perquè canten en català. I compromís amb la nació i amb la democràcia. Hi ha un compromís múltiple. Cantar en català en aquell moment ja és una opció política claríssima. La prova és que primer els van intentar prohibir, però després van veure que no podien perquè hi havia tot un gran moviment social al darrere.
I una indústria discogràfica creada ‘ad hoc’?
I una xarxa de gent que ve de l’escoltisme sobretot, i de les comunitats cristianes de base, i de les parròquies, que tenen una infraestructura de teatres repartida per tot Catalunya i que fan recitals de Cançó. La Nova Cançó va ser una operació nacional de gran envergadura, i el primer gran difusor de masses de la llengua catalana. Després, des d’un punt de vista cronològic, ho serà el Puyal.
Hauria estat possible una difusió tan àmplia dels poetes catalans antics i moderns sense la Nova Cançó?
El que està clar és que els poetes catalans antics i moderns, gràcies a la Nova Cançó són majoritàriament coneguts. L’Espriu, en el moment en què el Raimon musica les ‘Cançons de la roda del temps’, fa edicions de 300 a 600 exemplars, i el teatre més massiu és el teatre de Sagarra, que amb prou feines fa una matinal al Romea, amb posa-hi 500 persones. Arriba la Nova Cançó i posa molts zeros a la difusió de la literatura catalana.
El seu naixement expliques que va ser un projecte intel·lectual del Josep Benet. Podríem dir doncs que va ser un fenomen en certa manera teledirigit, en el seu origen?
El Josep Benet, un home dels més brillants i un des cervells més privilegiats del país, sempre preocupat per recuperar Catalunya, la nació i la cultura, és qui fa la reflexió que si volem que el català perduri entre les noves generacions, hem de parlar el llenguatge dels joves. El llenguatge fonamental en aquell moment, als anys 60, és la cançó popular. El Lluís Serrahima, a partir de les idees que li dona el Josep Benet, fa l’article “Ens calen cançons d’ara”. En certa manera, l’inici sí que és una mica teledirigit, en aquest sentit. Ara, els artistes resulta que són tots d’esquerres, i el missatge absolutament progressista. Jo parlo de compromís històric. És a dir, que la democràcia cristiana fa una cosa i el marxisme n’aporta una altra. I Catalunya és això, en defintiva. És un projecte de país, no d’una classe.
Cal recordar en quina situació estaven la llengua i el país quan va sorgir la Nova Cançó. Les cançons eren mítings que acabaven a vegades en manifestacions i tots els cantants tenien fitxa policial, oi?
Ara tenim els casos del Valtònyc i del Pablo Hasél, aquest encara a la presó... Als de la Nova Cançó no van arribar a posar-los-hi, tot i que sí que van estar detinguts. Jo crec que ens tenien una por i un respecte que ara no ens tenen. Catalunya ara no fa por. No fa por sobretot després de la retirada. No ho dic com un hooligan del Procés sinó com a analista polític. Que en el moment de màxim auge d’una reivindicació que acumulava forces, quan tothom estava preparat per a la declaració d’independència, la facin durar 20 segons... La història dirà el que hagi de dir, però el respecte que pogués fer el moviment independentista català, ara ja no el fa.
Com pot ser que, amb la repressió i la censura, el moviment de la Nova Cançó agafés l’embranzida que va agafar?
Primer, perquè eren molt bons. Si haguessin sigut dolents o pamfletaris no haurien aguantat, perquè l’estètica perdura, el pamflet no. Per què aguanta ‘L’Estaca’? Perquè transcendeix el seu moment. Segueix sent un himne aquí i l’ha estat de les lluites de Polònia contra l’estalinisme, i a la Tunísia de la Primavera Àrab. Aguanta ‘Què volen aquesta gent?’, també com a himne antirepressiu. Del ‘Diguem no’, que s’ha cantat fins i tot en japonès, se’n continuen fent versions.
Dius que quan el 1965 els Beatles omplen la Monumental, la Nova Cançó ja podia competir-hi en “aquella maltractada llengua”. Va ser fulgurant, l’èxit.
Sí, la fórmula va funcionar.
Tu n’eres conscient, en aquell moment, del que estava passant?
Sí, perquè el meu primer article sobre la Cançó és a la premsa clandestina. El primer article que faig en un diari és al ‘Diari de Mallorca’, i el primer que escric al ‘Diari de Barcelona’ és del 1976, d’un recital del Raimon a la Universidad Autónoma de Madrid. Jo aquells anys estic en el circuit, perquè la crítica érem crítics militants. Esclar que soc conscient des del primer moment de la força que té allò.
La concepció del cantant com a home de carrer, antidivo, creus que és propi de la Nova Cançó?
N’és propi perquè hi té a veure que són gent d’esquerres. Jo vaig conèixer el Raimon perquè érem veïns de carrer. El vaig conèixer com a fan, i li volia demanar un autògraf, i em va dir que no. “La meva firma i la meva foto no són res. Jo si vols et firmo un disc, que és la meva obra”, em va dir. Són gent d’esquerres, no van de divos i han preservat la seva intimitat.
Al Raimon el coneixes des que anaves en pantalons curts, oi?
Des que el Raimon ve a Barcelona i s’instal·la al passeig Maragall. Ell viu al 263, jo al 233, i al 220 hi viuen el Quico Pi de la Serra i l’Enric Gispert. Jo anava en pantalons curts quan el vaig conèixer i ell ja era el Raimon. Ell em pagava els cafès al bar del barri i em deia: “Tu ja pagaràs quan et guanyis la vida”. L’amistat ha anat creixent. Jo he escrit dos llibres sobre el Raimon i vaig muntar el concert a Bellaterra a benefici del PSUC quan la policia ens va incautar una petita propaganda.
Al llibre admets que hauries de fer un cànon de la Nova Cançó però que mai no el faràs. Per què?
Perquè n’hi ha tantes i tan bones, de cançons... A la presentació del llibre a Barcelona, al Taller de Músics, he fet un petit concert de piano amb les meves versions de cançons que tenen una motivació personal afegida. Són cançons que toco molt. Per exemple el ‘Viatge a Ítaca’. Jo l’estudio d’una manera musicològica, com a exercici d’harmonia clàssica. El Manel Camp, que és qui en fa la partitura instrumental, me la passa. Jo les úniques versions que toco que no són meves són les del ‘Viatge a Ítaca’, ‘Veles e vents’ que la toco tal com me la va ensenyar l’Enric Gispert que era un musicòleg i un músic de primeríssim nivell i que és qui assessora Raimon en els arranjaments. De la Marina Rossell toco la ‘Marxa de Sacco i Vanzetti’, que és de l’Ennio Morricone i de la Joan Baez, i que ella l’ha reversionat. Per què en toco aquesta? Doncs perquè l’he acompanyat jo al piano a Torredembarra. Per què toco ‘El setè cel’ del Sisa? Perquè és una cançó que jo que he sigut organista religiós a Torredembarra 25 estius, i ara encara quan m’ho demanen, quan hi ha un enterrament toco aquest rèquiem interconfessional. Cada cosa que hi he tocat té un perquè.
Dintre de la Nova Cançó hi ha els heterodoxos Sisa i Riba, i la Trinca, i el Gato. La Nova Cançó és com un vano?
Això mateix. Té molts registres, perquè hi ha la Núria Feliu amb els estàndards americans, el Joan Manuel Serrat que és un crooner que canta en català, el Gato és el mestissatge... Això demostra la fortalesa del moviment. Jo ho reivindico, perquè tenim una Cançó que és increïble, i érem 6 milions i no tenim Estat. Són fantàstics. Com no els havia de fer un llibre, jo? Si són boníssims!
