El senyor Ramon Baiges Audén ja era client de Casa Boada. El recordo de fa molts anys, quan anava a l’escorxador amb un carro i una mula. Passava pel bar a buscar un entrepà que es menjava mentre esperaven carregar, fent un trago de la bota de vi que duia al carro. Va començar a treballar de petit amb un senyor de Reus que es deia Curt. Als 20 anys va entrar a treballar a l’escorxador de Tarragona i quan tenia 40 i pocs anys se n’adonà de que hi ha un negoci en el greix i es va independitzar i va muntar l’empresa Grasas Baiges a la Canonja, on processaven greix d’animals per vendre’l per a productes de bellesa i perfumeria.
Son fill, el Ramon Baiges Constantí, també va ser client de Casa Boada. Treballava en una caixa i es va jubilar com a directiu de Bankia, ja que havia estat director en una altra oficina i li van mantenir. Venia sovint a esmorzar ja que se’n recordava de quan venia a Casa Boada amb son pare. Allí s’hi trobava amb d’altres clients com Ramon Coll, de les botigues tèxtils, o Hermenegild Borràs, del Port. Se sentien molt tarragonins. Recordo que Ramon Baiges també participava a la Setmana Santa amb el Gremi de Pagesos.
Ramon Bages Constantí va fer bona part de la Ruta de la Seda en una moto BMW. Finalment no va poder arribar a la Xina ja que a l’entrar a l’Afganistan van veure caure bombes. La policia els va aturar i els hi va dir que pintaven bastos, els regiraven buscant «pistolete», que és com anomenaven a les pistoles. Aquests tipus de viatges ja ho tenen això, per alguna cosa són una aventura. Fos com fos va ser un èxit poder tornar a casa i explicar el viscut. Al bar recordo com hi comentava alguns viatges en moto. En aquest viatge no va tenir cap avaria ni punxada de roda. Després va seguir fent-ne més, com un en moto fins al Cap Nord o un pels Estats Units.
Potser l’anècdota més curiosa la va viure als Estats Units, en la famosa Ruta 66. En una d’aquelles llargues carreteres en línia recta van conèixer uns francesos que anaven en cotxe i van fer amistat i part del viatge junts. Circulant per aquella carretera els va aturar un cotxe de policia que estava amagat darrere d’un cartell. El policia els hi va dir que estaven circulant a més velocitat. Quan van veure la documentació el policia se’n va adonar que eren francesos i els hi va acabar perdonant la sanció, advertint-los que havien de respectar la velocitat. Van procedir la marxa i poc temps després els van tornar a aturar. Tot i que anaven a menys velocitat els van acusar d’anar a més velocitat i de ser reincidents. Al francès li va tocar anar a l’oficina del Sheriff i a allí li comuniquen que està detingut fins que el jutge li imposi una sanció. Es va neguitejar, però el policia li va dir que encara estava de sort, ja que demà hi aniria el jutge i allí els jutges no hi passaven cada dia precisament. Hi havia detinguts que s’hi passaven tres dies esperant el jutge. Finalment quan va arribar el jutge el va deixar anar amb una sanció.
Motard
Quan ja estaven a l’aeroport preparats per embarcar cap a casa va passar una cosa. El senyor Baiges estava en una llarga cua amb roba de motard i una armilla de pell molt vistosa. Allí el va saludar una persona amb vestimenta rara d’origen afroamericà. Li va preguntar si era motard. El senyor Baiges va quedar amb la pell de gallina quan un parell de policies s’hi van acosta i els van agafar pel braç traient-los de la cua. Els van fer passar per un seguit de passadissos i de detectors de metalls, que no van donar cap senyal de vida. En arribar al final els van deixar i la gent que hi havia va anar començant a fer fotos i demanar autògrafs. Resulta que havia estat parlant amb un actor molt conegut, Laurence Tureaud, que va ser molt popular en la sèrie de televisió El equipo A, on interpretava a MA, el més fort de tots. Com a actor és més conegut amb el nom artístic de Mister T. Pel que em va explicar el senyor Baiges l’acor va ser una persona molt amable, i ells es van estalviar una gran cua, però passant una mica d’inquietud al principi perquè no sabia on el portava la policia.
La tercera generació dels Baiges ha continuat freqüentant Casa Boada i ara encara em ve a veure de tant en tant a casa. Parlo ara de Roger Baiges Sorrius, advocat i músic. Quan toca el piano transmet quelcom que es porta dins de l’ànima. Jo el recordo haver vist en un vídeo tocant al piano Rosó pel seu avi. Crec que l’avi deuria morir feliç per tindre aquest nét. Amb ell al bar sempre he parlat molt de música, des de molt petit ja tenia afició. Ha tocat en varies formacions, destacant que va ser teclista de Cultrum 4 anys, del 2012 al 2016. L’any 2013 el van convidar a tocar sol la cançó País petit cantant amb un teclat a l’acte unitari que es va fer per la independència al Camp de Mart davant d’una gernació. Ha estat la seva actuació davant de més gent, un Camp de Mart ple.
Entrepà de baldana especial
El seu entrepà preferit era el de Baldana especial. En aquella època estudiava Dret a la URV, i clar... venia sovint a matar a gana al bar. El senyor Roger Baiges Sorrius un dia em va convidar a dinar en una societat gastronòmica «El Txoco» de la Part Alta, que està en funcionament des del novembre del 2013. Ho van començar 13 amics i actualment són 30 socis, el límit que s’han marcat. Tots érem cuiners i comensals. Ho vam passar la mar de bé, va ser una experiència per recordar. Vam fer un concurs de truites i a mi em va tocar fer de jurat. Havíem de posar una nota a cada truita i després explicar-la.
Jo a la truita del senyor Baiges li vaig posar la millor nota i vaig explicar que ho vaig fer perquè era amic meu. No hi havia cap premi, el premi era cuinar, menjar i passar una bona estona. L’avi matern, Josep Sorrius Borràs també venia molt al bar a la darrera època. Era un pescador de cambrils que va venir a viure a Tarragona, però aquesta ja és una altra història.
La vida l’hem de passar observant i fruint de l’entorn. Les petites coses ens transmeten grans sorpreses. Viatjar en moto és un contacte directe amb l’entorn. Si ho fem a una velocitat moderada podem observar detalls del recorregut i els camps, muntanyes i pobles que travessen les carreteres secundàries.
