La Maria, l’Annita, la Dolores i la Teodora, quatre dones represaliades i tirades en una fossa comuna a Tarragona pel règim franquista, tindran veu aquest dissabte al Teatre El Magatzem. I ho faran amb la Rosa Andreu, l’actriu que els dóna vida a Memòria de les oblidades, representació dirigida per Joan Pascual, a partir de la novel·la homònima de l’escriptora, professora i pedagoga tarragonina Tecla Martorell. Escriptora i actriu parlen de l’obra.
Rosa, quant de temps fa que conviu amb la Maria, l’Annita, la Dolores i la Teodora?
Oficialment des del 25 de novembre del 2017.
Com porta la convivència?
Intento dotar-les de tanta vida com puc. És una obra en què jo he plorat molt, pel que deia, i de fet ho havia de plorar per després poder controlar els meus sentiments. Ara viuen amb mi amb molt de carinyo i molt d’orgull perquè els hi estic donant una veu que no van tenir mai, malgrat que sigui potser una veu inventada. Ara em sento molt orgullosa i és dur i curiós perquè m’omple de goig quan la gent em dóna les gràcies perquè marxen remoguts. Aquesta és la intenció, remoure una mica les consciències, tot allò que hem deixat assentat com un pòsit i que està allà endormiscat.
Com una dona, tota sola, pot remoure un auditori?
Creient-me-les molt, dotant-les d’humanitat i senzillament, explicant allò que van viure, que és per plorar. Doblement represaliades pel fet de tenir determinades idees i pel fet de ser dones. No pot ser no posar-te a plorar quan coneixes aquestes històries i estic contenta que sigui capaç de transmetre aquests sentiments, que és la meva intenció, intentar transmetre com es podien sentir davant el que la vida els posava al davant.
Vostè, Tecla, també va plorar?
No. El meu sentiment va ser d’indignació perquè jo desconeixia que les Oblates havia estat una presó i vaig veure que hi ha parts de la història que se’ns amaguen. I això que se suposa que estàvem en una època de transició cap a la democràcia, encara que reconec haver viscut enganyada. I ara que hem fet aquest tàndem amb el Fòrum de Tarragona per la Memòria he descobert que la gent en té ganes de parlar-ne i això m’anima molt. El fet és que va haver-hi molta gent tancada allà.
«Actuar, donar vida a les quatre amb un mateix vestit em donava la imatge de roba de presó, de perdre la personalitat», Rosa Andreu, ActriuQuanta?
(Tecla) En el pic més alt, 700 dones.
On és la presó?
(Tecla) No és presó. És convent. La República va prohibir una cosa habitual que era que les monges fessin de reeducadores i per tant que tinguessin una feina carcerària. Però a mesura que entrava el bàndol nacional anava convertint una altra vegada convents en presons. Arran de la massificació que hi havia, les dones les van portar al convent de les Oblates, al Portal del Carro.
Les monges feien de carcelleres?
(Tecla) Sí. Eren una peça de l’engranatge que se n’encarregaven de la reeducació d’aquestes dones que havien sortit del que tocava fer, de la norma.
Rosa, què destacaria de la personalitat de cadascuna?
Les ha fet molt diferents, la Tecla. Des d’aferrar-se als ideals, de la Teodora, a la ingenuïtat de l’Annita, una jove que se’n va a la ciutat somiant que tindrà una vida normal i que acaba fent de prostituta als carrers i està resignada perquè pensa que pot ajudar els pares. Totes moren de pena, de misèria, en les condicions en les quals vivien, de l’amuntegament, de fred, de gana. És terrible.
La Teodora, l’Annita, i les altres dues?
(Tecla) La Maria, una mare de trigèmins. És molt difícil que tiris endavant tres vides i molt fàcil que et prenguin la teva. Ella no estava acusada de res. I la Dolores, una portera a la qual va jutjar un tribunal militar. Durant la República havia delatat uns veïns i quan acaba la guerra, aquests veïns la denuncien. I on són els testimonis? El que dic és que no hi ha un judici. És molt fàcil agafar la gent a l’engròs. I ara ho estem veient.
Per què justament aquestes quatre, Tecla?
Una cosa que em va cridar molt l’atenció és que eren pràcticament analfabetes, soles, humils, molt vulnerables. I que devia ser la manera d’exemplificar què és el que et podia passar si no et portaves bé. Vaig pensar que estàvem en deute perquè em sembla que han estat mortes dues vegades, la primera la física i la segona perquè la gent ho amagava.
«Tenien delictes com ara l’auxili a la rebel·lió. I ben mirat, qui es va rebel·lar? Si haguessin dit auxili a la resistència, encara ho entendria», Tecla Martorell, escriptora i professoraDe què se les acusava?
Tenien delictes com ara un, que em va garratibar, que és l’auxili a la rebel·lió, com un calaix desastre. Perquè a més a més és allò d’explicar la història al revés i a força de repetir-la que al final acaba sent veritat perquè ben mirat, qui es va rebel·lar? Si haguessin dit auxili a la resistència, encara ho entendria. Però a la rebel·lió, és el colmo dels colmos.
Què volia dir aquest delicte?
No sé. Incitar a l’odi. Aixecar el puny, cantar els segadors... M’imagino que és com ara, que tots en un moment o altre ens hem vist capaços de dir qualsevol cosa. Potser això responia a una època d’eufòria. Imagino que pot haver-hi paral·lelisme amb ara i amb qualsevol moment d’empoderament. És el que fa por.
I ara, 80 anys després del final de la guerra, com estem?
(Rosa) Allà mateix, no ens hem mogut ni un pas. És molt trist. Ens ha canviat el decorat però l’obra és la mateixa. Hi continua havent presos polítics, hi continua havent dispersió de presos.
Tornant a l’obra, com fa per diferenciar-les dalt de l’escenari?
El text diu tant, que no calen floritures fora de l’essencial, que per a mi és la història. La meva proposta era un escenari pelat, dues cadires, un penja-robes, el músic que m’acompanya amb un acordió perquè em sembla que és més propi d’aquest estrat popular, i un mateix vestit per tots els personatges.
Per què un mateix vestit?
Em donava la imatge de roba de presó, que no en portaven perquè no hi havia diners, però també era perdre la personalitat, tornar-se un número i un color gris, neutre perquè desapareixes com a persona. Els quatre personatges afegeixen quatre elements: jaqueta, davantal, un xal i un mocador al cap. Tenen el seu cos que dóna una veu determinada i un tempo i aquí ho deixo. Jo crec que els hi agradarà. Ara ja tinc edat suficient per dir-ho.
