Per saber el que és el sentiment del Divendres Sant tarragoní, cal deixar-se seduir per la resiliència dels ganxos i de les dones i homes del misteri del Natzarè o de la Verònica, dualitat en la nomenclatura que ja evidenciava paritat abans que s’inventés el concepte. Enguany es compleixen 40 anys des d’aquell 1 d’abril de 1983 quan tots els ulls de Tarragona estaven posats en la primera quadrilla de portants voluntaris, que havien de substituir els mercenaris, propietaris exclusius d’aquelles tasques fins aleshores.
El Natzarè era l’únic pas que havia perpetuat la tècnica a coll, amb ganxos i tortells, a través de la germandat fundada per l’arquitecte Ramon Salas el 1903, per donar culte i vehicular la devoció a una imatge molt venerada que la seva mare, Tecla, havia salvat de les flames en les bullangues contra el temple de Sant Francesc el 1835. El Jaiet, com era conegut popularment Jesús amb la creu al coll per l’antiguitat de la figura, datada el 1698, fou entronitzat el 1907 en un nou misteri junt amb les tres Maries, esdevenint el primer amb més imatges femenines que masculines.
Els Natzarens han estat històricament innovadors al ritme de la societat canviant
Eren temps de convalescència del Divendres Sant en una ciutat que arrossegava la crisi de la fil·loxera de la darrera dècada del segle XIX, enfonsada en una letargia contra la qual alguns lluitaven. Mentre que el gremi de Marejants faltava sovint a la processó, immers en la crisi del sector marítim i portuari arran de la davallada d’exportacions navilieres de vi i d’aiguardent, els Natzarens copiaren, milloraren i perpetuaren la tècnica de càrrega amb ganxos i tortells, imitant la disposició frontal del Sant Enterrament i polint-la amb la saviesa professional de Salas.
Els nous voluntaris
En la crisi de la Setmana Santa de tombant dels anys 1970 i 80, la quadrilla de portants mercenaris extorsionava la Germandat amb plantades abans de començar la processó i exhibia uns comportaments que distaven de l’exemplaritat, amb assistència a prostíbuls inclosa en els moments previs i posteriors a la desfilada. Mentrestant un home que s’estimava l’entitat, Jordi Alsina Ximenis, aprengué la tècnica de la càrrega del misteri el 1981 i 1982 enmig de la nòmina dels professionals.
Alsina, pare de la valenta proposta, liderà una iniciativa revolucionària a la ciutat però que, per exemple, deu anys abans havien protagonitzat els estudiants a Sevilla amb el Cristo de la Buena Muerte, radicat a la Universitat de la capital andalusa. Una colla de tarragonins que no pertanyien al món del proletariat portuari i assalariat optaren per, en lloc de cobrar, esdevenir germans voluntaris de l’entitat.
Lluís Vendrell Estil·les pertanyia a la nova quadrilla «d’oficinistes», com els deien els mercenaris, i enguany ha volgut jubilar-se d’aquests 40 anys continuats, retornant al misteri que traginà per primer cop. Amb 65 anys i la seva bonhomia congènita, serà la seva darrera participació després d’haver estat també a l’Ecce Homo.
Doctorat en ganxo
Vigilats de ben a prop per la colla dels assalariats, que esperaven que el projecte fracassés, la nova quadrilla aprovà en el moment d’ascendir per la baixada de la Peixateria en la recollida dels passos de 1983. Ovació de gala en una pujada que es reblava en dipositar les potes del misteri a la plaça del Rei. A la nit, acabada la processó del Sant Enterrament, assolien el doctorat del ganxo i el tortell. Els Natzarens donaren un exemple molt significatiu a la ciutat, marcant un abans i un després en la història local.
Els joves de l’oficina, dels llibres, del gimnàs o, des de feia poc, del nou fet casteller passaren a tenir un rol concret en la confraria, esdevenint un col·lectiu identitari en el seu si, i revertint la consideració cap a una funció menystinguda que es feu present de forma diametralment oposada. Ara 40 anys després, la Germandat de Jesús Natzarè dona noves passes endavant, lluny del plany atrinxerat.
En un nou moment clau per al Divendres Sant, la propera setmana els mostrarem, des dels ganxos i tortells de Sant Miquel, liderats ara per un capatàs amb «autoritas», Jordi Figueras, per quines raons cal tornar a posar els ulls en l’entitat que l’ha ajudat a treure’s la son en diferents períodes, rivalitzant amb la Sang, gestant un canvi estètic, mantenint les tècniques patrimonials, introduint un nou concepte de participació, aportant diversitat social, o incorporant amb continuïtat la dona al pas.
