El proper cap de setmana Tarragona celebrarà la 7a Festa de l’Embutada, que dona la benvinguda al vi novell, organitzada per l’equip Santa Teca. L’epicentre, amb tastos i música, serà la plaça del Rei, junt amb itineraris guiats per la ciutat medieval o altres espais tangencials dins la mateixa Part Alta com la sala d’actes del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya –carrer Sant Llorenç 20–.
Vora d’aquesta seu, trobem la plaça de Sant Antoni, just la que s’estén després de penetrar al recinte intra muralles pel portal del mateix nom. És una de les localitzacions a la urbs antiga que ha mantingut l’activitat de l’hostaleria i els cellers durant un llarg periple històric. Ara mateix ja supera els 450 anys amb aquesta tipologia de negoci.
Es trobava ubicada a l’epicentre del districte marítim de la Tarragona atàvica, quan aquests oficis tenien els habitatges en el traçat que abastava el carrer de la Nau, la plaça del Rei, els carrers de Natzaret i de sant Pere, la plaça de les Peixateries Velles, el carrer de la Mercè o la mateixa plaça de Sant Antoni. El far religiós n’era la capella del Portal de Carro, amb un altre dels seus grans protectors, sant Magí.
Des del segle XVI
A la plaça de Sant Antoni, dades antigues, concretament de 1570, registren l’activitat de l’hostaleria amb l’hostal de Sant Antoni, encara vigent al segle XVII, com bé recollia Andreu de Palma de Mallorca, un dels savis de la nomenclatura urbana tarragonina. Ja a la primeria del segle següent, el XVIII, l’establiment que senyorejava l’indret era el celler de la Llosa, fixat documentalment l’any 1719.
En els antics cellers tarragonins es bevia el vi amb embuts col·lectius i individuals
Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll al Diccionari Català Valencià Balear recolliren l’expressió autòctonament tarragonina «tenir una llosa a la boca del cor», en el sentit de tenir una gran pena o opressió moral. Qui sap si la nomenclatura de la Llosa en el celler es referia a aquesta mena de penes que s’eixugaven amb el beure, o bé a alguna pedra plana característica en la fisonomia de l’indret.
El primer manuscrit conegut del ball de dames i vells de la ciutat de Tarragona, de 1818, recull una referència a una taverna, sinònim vuitcentista de celler, en l’espai urbà que avui ens ocupa. L’avui característic personatge del batlle repartia amonestacions als vells. Sarcàsticament, l’autoritat els diu que, si torna a haver d’intervenir, ja té la fórmula per arreglar-ho, portant-los «al portal / de Sant Antoni en aquella taverna / que en diem a casa la Marieta», i «que tingueu temor a Déu / i quan les vostres dones / se renyen, dieu: alabat sia Déu!».
Calà i Pentinats
Referint-se a la mateixa dinovena centúria, però ja més avançada, l’historiador Adolf Alegret Boronat (1851-1931) en la seva “Tarragona a través del siglo XIX. Historia y anecdotas”, hi situà en la cantonada vora el carrer de la Mercè, probablement en la mateixa ubicació que els establiments anteriors, el celler de Pere Calà. En deia que fou «llar passatgera dels mariners veïns d’aquesta barriada». Precisament la Mercè havia estat i era una de les advocacions protectora de la marineria, sobretot davant de l’antiga proliferació de corsaris berbers.
Encara hi vivien els homes de la mar abans de la gestació del nou barri del Serrallo. Els pescadors foren desplaçats fora de la Part Alta cap al 1860. El Diario de Tarragona del 25 de juny de l’any 1867 usa per primer cop el topònim «El Serrallo» per a «aquel grupo de casas o barracas que los pescadores han formado en la playa, tocando con el rompiente de las olas, en la parte exterior de la puerta de Francolí».
En un altre text de dames i vells de 1946, publicat pel professor de la Universitat Rovira i Virgili, Pere Navarro, apareix una altra denominació d’aquella taverna, la del paio Pentinat. Pentinat fou el renom de la nissaga Domènech, molt popular a la Tarragona del segle XX, des que Josep Maria Domènech Montaña (1876-1938) –natural d’Ascó– establí el local, conegut com el dels Pentinats precisament «als voltants del portal de Sant Antoni», segons recull el text “Arrels...” que la mateixa família va editar amb motiu d’una trobada.
Posteriorment, el 1965, en la mateixa plaça, xamfrà amb el carrer de la Mercè, s’hi instal·là el bar que ja han conegut diferents generacions vigents: Las Vegas. El 2016 es traslladà a una nova ubicació al immediat carrer Puig d’en Sitges, núm. 3, si bé manté terrassa a la plaça que avui ens ha ocupat.