Encarnación Simó Gabarri no té encara 60 anys. És mare de 3 fills, àvia de 7 néts i té un besnét. Va viure i créixer al barri de l’Esperança amb els seus germans, cinc en total. Un d’ells és Manuel Simó Gabarri. Ha superat la cinquantena, té dues filles i és pensionista. L’Encarna i el Manu havien viscut al preventori de la Savinosa amb una setantena de famílies que, com la seva, es van instal·lar a prop de la platja després de la riuada del Francolí de 1970.
L’Esperança es va construir al costat de Bonavista com una solució provisional per als barraquistes del Francolí, Entrevies i per a la gent que habitava la finca de la Savinosa. Amb un horitzó de 10 anys, havia de facilitar l’adaptació social de totes aquelles famílies amb pocs recursos abans de la seva integració al teixit urbà, bàsicament de Campclar. Al final, el barri va sobreviure 20 anys.
A l’Esperança, al número 101 del carrer Immaculada, la família Simó Gabarri tenia casa seva. «La porta sempre estava oberta i els veïns es feien petits jardins a l’entrada», recorda Manu.
Encarna defensa el barri: «Era un bon lloc. Hi vivíem gent humil i ens ajudàvem tots». Se sent orgullosa dels seus orígens: «No teníem estudis ni diners, però per a nosaltres el respecte i l’educació era una prioritat. A casa, ens van ensenyar a lluitar i sobreviure amb poc però de manera decent, sense robar, ni vendre drogues».
Venda de ferralla i construcció
El barri es va inaugurar el febrer de 1976. Hi habitaven unes 600 famílies. La gran majoria eren calés. Per als ulls dels aleshores nens, Encarna i Manuel Simó Gabarri, els dies eren feliços. Recorden amb un somriure als llavis milers d’anècdotes d’un lloc on tothom tenia un «malnom».
«El conguito mecánico que era el fill de la Justa, José Luis y su bicicleta... a mi em deien l’espagueti perquè era molt prim i al meu pare el salfumant, perquè així denominaven la cervesa al bar després de treballar», relata Manuel.
Encarna enumera altres ‘àlies’: «La morena, la rubia, el Toto, el Descapotable, que era íntim del meu pare, i ‘El Largo’», que «tenia denúncies perquè guardava llebrers a casa». Ella esclata a riure quan ho recorda i, sobretot, quan pensa que aquell home sancionat per tenir gossos també convivia amb un cavall que guaitava de tant en tant per la finestra.
Així era el dia a dia d’un barri on els veïns ideaven mil plans per sobreviure. I si calia, ho feien introduïts en el primer gran mercat negre de l’Esperança. Encara no toca parlar de la droga. Molt abans, es va establir la venda de llaminadures a domicili. «En una casa», apunta Manuel, «es va obrir una tenda amb caramels, xiclets, piruletes... Molts veïns ho van copiar i van començar a vendre tota classe de llepolies al menjador dels seus habitatges».
La venda d’alls, de ferralla, els mercats ambulants, les feines de neteja o a la construcció eren les principals fonts d’ingressos dels primers habitants de l’Esperança. El Manuel, de ben petit, guanyava mil pessetes a la setmana fent de paleta. «Van venir uns a polir el terra de l’Església i vaig marxar a treballar amb ells. La parròquia era un lloc de trobada al barri. S’hi feia cinema i s’utilitzava com a gimnàs».
L’any 1995 culminava la demolició integral del barri de l’Esperança, dues dècades després de la seva creació. Tarragona Ràdio, amb la veu de Marta Domènech i l’assistència tècnica de Joan Maria Bertran des del lloc dels fets, i amb Ricard Lahoz als estudis, descrivia la desaparició d’un nucli que havia estat format per uns 200 immobles.
A les 9 i 17 minuts s’enderrocaven els quatre darrers habitatges que quedaven. Les famílies anomenades «legals» eren reubicades en altres pisos i, a més, l’Ajuntament els aconseguia feina durant sis mesos. Així ho explicava als micròfons de la ràdio Antonia López. La veïna es lamentava de la seva situació personal amb 54 anys, una filla amb discapacitat intel·lectual i el marit a la presó.
Aquell matí, l’emissora municipal informava que els operaris havien procedit a tallar el fluid elèctric i l’aigua, i que s’havien requisat 40 bombones de gas butà i dues escopetes d’aire comprimit. La Brigada Municipal enretirava les runes. En una fotografia que il·lustra el final de l’Esperança, s’hi poden veure nens que juguen sobre les restes de les cases. Cabells llargs i negres, camises descordades, ferides als genolls, rialles, punys alçats en senyal de força i mirant a càmera. La imatge demostra que la majoria dels habitants del barri celebraven el seu trasllat a d’altres punts de la ciutat de Tarragona. Aquesta és una de les més de 100 fotos que la religiosa Núria Meroño va cedir a l’Arxiu Municipal i que il·lustraven la vida al barri.
Ella va treballar de mestra a l’escola de l’Esperança durant dècades, després d’acceptar sense pensar-s’ho la proposta del pare jesuïta Joan de la Creu Badell, qui va fer una gran feina en la defensa del poble gitano.
Núria Meroño té clar que no era motiu de tristesa que desaparegués el barri. «S’havia arribat a un punt que els habitants havien d’iniciar el camí de la integració i abandonar un espai molt estigmatitzat». Ella va optar per viure allí durant gairebé tota la seva existència i ara, amb més de vuitanta anys, el seu testimoni és clau per entendre com era i en què es va convertir l’Esperança. «La gent feia foc al carrer per cuinar arengades i em cridaven. Núria! Acosta’t!». Quan algú de fora li preguntava si li feia por viure allí, ella contestava rotundament que no. Comenta divertida que els joves d’ètnia gitana s’oferien a acompanyar-la per protegir-la dels paios quan havia de sortir del barri.
Batudes al barri
Ens asseiem al voltant d’una mateixa taula per compartir conversa amb ella i amb Joaquim Ferré, que va dirigir l’Escola Nostra Senyora de l’Esperança entre 1979 i 1985, i Àngels Ejerique, que va impartir-hi classes durant tres anys.
Com era el dia a dia a l’escola? Núria Meroño diu que arribava a les 9 del matí a classe i preguntava als alumnes què havien fet. «Moltes vegades m’explicaven que havia vingut la policia i que havia encerclat el barri en una batuda. Aleshores jo agafava, per exemple, un llibre de Miguel Hernández i els llegia poemes. Tot seguit escrivíem poesies sobre la vida a l’Esperança». Per la seva banda, la professora, Àngels Ejerique, afegeix: «El nostre projecte educacional va ser molt positiu. Els nens van viure una època molt important».
El director, Joaquim Ferré, pensa que parlar d’ascensor social a l’Esperança era impensable. «No perquè els nens i nenes no tinguessin capacitat, però els era molt complicat seguir amb els estudis i trobar feina. Possibilitats? Pràcticament ni una. Tot eren prejudicis cap a ells fora del barri».
El barri es va inaugurar al febrer del 1976. Hi habitaven unes 600 persones
Més enllà dels llibres, els mestres van desenvolupar un particular mètode educatiu adaptat a la realitat i vivències de la canalla del barri.
«Per a què serveixen els vidres?». Preguntava un dia als seus alumnes Núria Meroño. «Per a no mullar-se», contestava un dels nois. I ella s’estranyava de la resposta i pensava en silenci «és un paraigües el que evita que et mullis si plou, no els vidres». Després, va descobrir que a casa del menor no hi havien vidres a les finestres i que l’aigua de la pluja els entrava al pis. «La seva realitat i les seves vivències no tenien a veure amb el que s’estudiava als llibres. Ho vam haver d’adaptar», conclou la Núria.
Als anys 70 i 80, la campanya de la verema al sud de França mobilitzava desenes de milers de treballadors de tot l’Estat Espanyol. Molts veïns de l’Esperança també van viatjar al país veí a recollir raïm. «Tornaven amb diners i hi havia alguns que es compraven un Seat 124 Sport que els durava tres mesos perquè al poc temps ja no tenien ni per posar-hi benzina», relata Joaquim Ferré. «Aleshores, el canviaven per un carro i un cavall. Hi havia famílies que acabaven malament. Altres es dedicaven a fer feines de paleta o netejar pisos i se’n sortien».
L’afició als cotxes enlluernava a part del jovent del barri i la música fascinava a tothom. Era temps de rumba i radiocasset, de Camarón i Los Chichos. «Deixàvem el cotxe obert perquè sinó et trencaven el pany per entrar i escoltar el loro. L’únic que volien era posar la ràdio del vehicle», diu Joaquim Ferré.
Bona part dels habitants de l’Esperança eren d’ètnia gitana: amb els seus costums, tradicions i una marcada personalitat. Per a Núria Meroño, la identitat dels nois i noies era molt important. «Demanava als meus alumnes que diguessin on havien nascut. Ells contestaven que a Tarragona i jo volia que afirmessin amb orgull: sóc gitano català i que no s’avergonyissin del pare que agafa ferralla o que és brossaire. Volia que estimessin la seva vida».
A cinc quilòmetres del centre
El barri es va construir aïllat en una vall a prop de Bonavista. Cinc quilòmetres separaven l’Esperança del centre de Tarragona. Va acabar sent una distància infranquejable que el va convertir en un gueto. Assegura el que va ser director de l’Escola que els taxis no volien entrar al barri. «Es quedaven a Bonavista, a l’entrada. Hi havia molts prejudicis».
I continua amb un exemple. «A vuitè hi havia unes alumnes molt aplicades. La Rosi, la filla de la María, va buscar feina de dependenta però quan va dir que venia de l’Esperança no la van contractar».
La vida per a les nenes encara era més complicada. Els mestres expliquen que moltes deixaven l’escola als 12 anys per començar a preparar-se com a esposes i mares. Encarna Simó Gabarri n’és un exemple. «Em vaig casar amb 15 anys i el fill gran el vaig tenir dos anys després».
Droga i degradació
A la dècada dels 80, la vida al barri es va anar deteriorant. Poc a poc, les primeres famílies que hi van habitar prosperaven i deixaven l’Esperança. «L’Ajuntament les distribuïa per diferents zones de la ciutat però no sempre eren ben rebudes. En alguns blocs, fins i tot, ens esperaven amb pedres», indica Núria Meroño. «Va arribar la degradació social al barri quan les cases que quedaven buides eren ocupades per gent que venia de fora de Tarragona. No es podia fer seguiment des de l’escola ni establir-ne un control. Socialment no s’aguantava», argumenta Joaquim Ferré.
La delinqüència es va estendre com una taca d’oli. Eren cada vegada més els que havien estat, estaven o estarien a la presó. La droga, i sobretot el cavall, va causar estralls als anys 80 de manera generalitzada. La imatge de ionquis morts al carrer va marcar l’època més dura al barri. Amb el terme «foscor» descriu Manuel Simó Gabarri aquella etapa.
«Al barri no entrava ni el camió de la brossa. Un dia em disposava a travessar el pont de la carretera per comprar música al Carrefour i em va parar un home per dir-me que m’allunyés de la droga. De tornada, el vaig veure que dormia al cotxe. M’hi vaig apropar i estava mort amb l’agulla clavada al braç».
La vida es va degradar quan les primeres famílies van deixar l’Esperança
A l’Esperança es consumia heroïna però també es va convertir en un important supermercat del narcotràfic a Catalunya. Molts joves van caure a l’abisme de la droga.
Àngels Ejerique recorda amb dolor quan llegien el nom d’alumnes seus morts de sobredosi. «Ens envaïa una pena molt gran quan nens que havia tingut a classe i havia estimat morien massa joves per culpa de la seva addicció». Núria Meroño parla de les llàgrimes que va vessar per «nois de 18 i 20 anys enganxats al cavall. Tenia clar que els culpables no eren els que venien paperetes sinó els grans ‘terratinents’ i poderosos traficants».
La situació era cada vegada més insostenible. Les famílies que havien vingut de zones de barraques o de la Savinosa ja havien fet la transició a d’altres barris de la ciutat. L’Esperança havia d’anar a terra i la pregunta que quedava a l’aire és si el projecte havia fracassat.
El director de l’escola, Joaquim Ferré, té clar que «no va ser cap error» i que hi tornaria a anar perquè allí va ser feliç. Una felicitat que també va trobar Encarna Simó Gabarri que es nega a oblidar els seus orígens que estan allí, a l’Esperança. «Gràcies al barri vam poder abandonar la vida precària a les barraques, on les cortines suplien les finestres i on rentàvem la roba en una pedra. Anar a l’Esperança va ser una gran sort per a la meva família. No hem d’oblidar mai d’on venim, ni renegar de qui som».
El seu germà, Manuel, està convençut que el barri hauria prosperat si no hi hagués entrat la mala vida. «Hi havia molta humilitat i convivència entre veïns. Va marcar la meva infantesa». Núria Meroño assumeix que hi va haver claredat i foscor, vida i mort, però que en cap cas va ser un projecte fallit. L’esperança de fer un món millor no es va perdre mai.
