L’assassinat de la Núria, cuinera de Mas Enric, a mans i ganivet d’un intern de la presó de Tarragona, el passat 13 de març de 2024, va ser un episodi excepcional, únic d’ençà que fa 41 anys Catalunya assumia les competències en matèria penitenciària.
Va ser un incident «imprevisible» com en el seu dia ho va definir la consellera de justícia, Gemma Ubasart? I més enllà, van ser únicament «dues morts violentes», en la lacònica expressió utilitzada pel gabinet de comunicació de la secretaria de serveis penitenciaris per definir el tràgic assassinat d’una treballadora i el seguit suïcidi de l’assassí?
No, no va ser un assassinat «imprevisible»! La direcció del centre era ben coneixedora del perfil d’aquell assassí, no en va complia onze anys de condemna per aquest delicte. Un 24 d’abril de 2016 una altra dona, Vasilica Cracana, perdia vida i il·lusions a la ciutat de Valls. Li arrabassava la vida el mateix botxí de la Núria, que ho va fer de similar manera, amb la superioritat i la brutalitat de comptar amb una arma, un ganivet. Seguidament, l’assassí s’entregava voluntàriament a la policia. Vasilica estava indefensa. Va ensopegar en vida, sense saber-ho ni ella ni la resta, amb un monstre i la seva obra.
Si Vasilica Cracana es trobava indefensa, no ho hauria d’haver estat la Núria. Ella era cuinera i instructora d’un ofici en una presó. La Núria hauria d’haver estat en un espai revestit de seguretat on exercir la seva feina. I no va ser així!
Predomina, i la patim des de fa anys, una predisposició política per la candidesa i la ingenuïtat. Des de determinades càtedres, determinades pastorals, són rendibles i molt fàcils de predicar. Aquesta predisposició contagia decisions, a vegades decisions quotidianes. I això va passar a Mas Enric: una llarga cadena d’errors van permetre el passat 13 de març el retrobament a la cuina de la presó del botxí, de la víctima i de l’arma. Amb tantes facilitats, el botxí ho tenia ben senzill, només havia d’aprofitar la seva malsana intenció i una escletxa per perpetrar el seu segon assassinat.
En 41 anys de competències penitenciàries, ja hauríem de saber com són de complexes determinades mentalitats criminals i quant d’improbable n’és el redreçament. En aquest cas, l’assassí era prou previsible: renunciava als equips de tractament de la presó, renunciava als programes de reinserció i, malgrat tenir un bon sou, era reticent a satisfer la responsabilitat civil fixada penalment en sentència.
Un intern, mentre és a la presó, no és una persona rehabilitada, és algú en procés de rehabilitació. Un exemple comparatiu per mostrar l’obvietat: un metge exerceix la seva professió un cop ha finalitzat els estudis que l’acrediten com a metge. Mentre dura l’aprenentatge, és un estudiant de medicina, no un metge. A presó passa el mateix: és després del treball dels equips de tractament que un intern aconsegueix la llibertat condicional o definitiva, i és llavors quan se suposa la rehabilitació del condemnat, el «certificat» de persona reinserida. En aquest procés, el factor determinant i imprescindible és la col·laboració del mateix intern. La reinserció i els programes de tractament són permeables mentre existeixi implicació del condemnat.
La resta és creure en encanteris. Creure que, sense administrar-la, una medicació, promourà els seus efectes.
D’altra banda, tot esmenant l’administració pública, no van ser «dues morts violentes». Prou d’eufemismes i subtileses en el llenguatge. Va ser un assassinat! Si la Núria va ser assassinada des d’una predisposició a l’abandonament, que no sigui també el llenguatge curosament escollit qui la mantingui desprotegida un any després del seu assassinat.
