De quan era adolescent tinc el record de metges que receptaven un canvi de vida, però sobretot un canvi d’aigües. Avui això pot veure’s com a curiós, ja que entre les aigües que ja comprem embotellades i els refrescos, de «canvis d’aigua» en fem sovint. Diria que quan un metge et receptava això no només es devia referir a l’aigua de boca, sinó a l’aire, al menjar, al paisatge...
Encara tinc el record que les aigües minerals només es venien a les farmàcies, que les mostraven en llocs visibles. Vichy Catalán, Agua de Malavella, Fournier, San Narciso, Imperial eren aigües recomanades per a la digestió. N’hi havia pels ronyons i per a una infinitat de mals. La salut i l’aigua van de bracet. Nosaltres normalment anàvem a la Farmàcia Central, també coneguda com a Farmàcia Güell, actualment al carrer Maria Cristina. Allí el senyor Martinet Güell, que era el farmacèutic, sempre em donava alguna gominola, que en aquell moment era la novetat. El senyor Martinet era una persona amb una història molt interessant, el 1936 va amagar els misteris dels Natzarens i després es va exiliar a Elna, del 1939 al 1952, quan va poder tornar a Tarragona.
Avui la cosa canvia amb els supermercats i botigues més especialitzades, on pots escollir entre molts tipus d’aigua i de procedència. A Tarragona hi podem comprar aigua de diversos llocs del planeta. I en l’hostaleria ja hi ha alguns restaurants que ofereixen carta d’aigües. Quan tens set, el millor és beure un parell de gots d’aigua.
He vist persones utilitzar aigua embotellada per regar les torretes, ja que a Tarragona no fa pas massa anys l’aigua de l’aixeta era salada i calia regar les plantes amb aigua dolça, que no sempre es tenia. Els xiquets xalaven quan hi havia l’aigua salada, ja que tots en algun moment havien resseguit amb la mirada com els turistes bevien aigua salada d’alguna font, que tot seguit escopien. En aquella època recordo que un pagès d’Aiguamúrcia que venia al bar, com que sabia la situació de la salabror de l’aigua i al seu poble era dolça em regalava una garrafa d’aigua de Santes Creus, i quan marxava s’enduia la garrafa buida. Després, en època de l’alcalde Josep Maria Recasens i Comes (1918-2013) es va solucionar el tema de l’aigua salada, i va engegar un nou problema: el poble demanava llocs per poder aparcar els cotxes.
L’aigua és un producte que ofereix moltes garanties, però es pot arribar a fer malbé pel sol, pels envasos contaminats, els microplàstics... Recordo aquelles excursions que organitzaven les escoles. Molts dijous anava d’excursió amb els «Hermanos» de la Salle, que tenien l’escola a la plaça Imperial Tarraco. Molts dijous hi anàvem, dúiem un entrepà i fèiem cap a llocs com el Llorito, als Quatre garrofers, al Pont del Diable o el mas de les Figures, del Josep Jordà, que era un home que feia escultures i que li va donar un toc fantàstic al seu mas. Ell no hi feia negoci, però li agradava rebre visites. En aquestes excursions, a banda de l’entrepà, hi portàvem un gotet d’alumini o una cantimplora.
L’aigua sempre ens traspassa vitalitat, però també pot ser miraculosa, la de Lorda deu ser la més coneguda al món, però aquí tenim la de Mas Rabassa i la de Sant Magí de la Brufaganya, que formen part de la Tarragona més nostra. D’aigües amb noms de sant també en tenim al mercat, com la de Sant Aniol o la de San Narciso. El mateix passa amb altres begudes, com les quines San Cemente, Santa Catalina o San Javier, que es recomanaven molt per a la canalla malgrat dur alcohol. Al món tot és qüestió de tenir fe.
La Pilar Cabré Budí (1954-1990), sempre que anava a Lorda em portava aigua, normalment hi anava amb mon pare, en les peregrinacions dels Pares Carmelites Descalços de Tarragona, i també hi havia anat amb la parròquia de Cambrils. Ella era una persona de fe, formava part del Tercer Orde de Sant Francesc i era molt feliç de poder regalar aquestes ampolletes d’aigua miraculosa i algunes medalletes. La Pilar em va fer de mare, ja que ma mare va morir el 1954, quan jo tenia 12 anys i mon pare s’hi va casar.