Recordo que als anys cinquanta jo era molt jovenet i ja treballava amb el meu pare i el meu avi. Casa Boada havia obert com a bodega l’any 1947, i hi feien falta mans. Quan jo era petit als bars no hi havia caixa registradora, a no ser que fossin grans cafès o bars de categoria, amb aquelles caixes registradores grosses i mecàniques, que avui són element decoratiu en alguns negocis.
A Casa Boada teníem un calaix de fusta, i un bolígraf i paper per si algú demanava la factura. Hi estampàvem el segell de cautxú i llestos.
Teníem un pot d’olives farcides de la marca La Sevillana pintat amb la paraula «Bote», ben grossa. Al costat del pot hi havia un esquellot dels que portaven les cabres, i quan un client hi posava alguna propina el tocàvem, i si crèiem que la propina era grossa ho fèiem amb més força. Et procuraves guanyar el client amb els detalls.
Per exemple, el client havia d’esperar molt, intentàvem donar-li unes olives o un parell de llesquetes de pa amb embotit i servies la beguda. Amb una mica de sort quan arribava l’entrepà et demanaven una altra beguda i deixaven una propina.
Amb les propines que em donaven a mi jo era un xiquet amb uns quartets a la butxaca, que m’anava bé per a les meves estones lliures.
Jo soc partidari de la propina, però no de la propina obligatòria, ja que es perd llibertat
Als bars el pot feia feliç el servei de barra. Crec que generalment als cambrers no se’ls hi donava els dies del pot sinó la pròpia que rebien ells, cadascú la seva. A Casa Boada no hi teníem cambrers, per això no ho sé del cert com funcionava. Jo crec que la propina és un petit agraïment a la persona que et serveix.
Hi ha cambrers que et poden arribar a deixar sense beguda, o no et porten el pa. Recordo que vaig anar a un restaurant on el menú valia 45 euros i el cambrer tenia la beguda custodiada i no omplia les copes, i el metre amagava el cap sota l’ala. Doncs propina no. Sé que en alguns països és obligatòria la propina. Jo soc partidari de la propina, però no de la propina obligatòria, ja que es perd llibertat.
Jo he viscut de l’hostaleria, i a la llarga perd la casa, ja que la quantitat d’impostos que paga el món de l’hostaleria és brutal, i al final han de repercutir en el client. Els preus pugen i cada cop són més les persones que no arriben a final de mes. Sortir al carrer i veure terrasses plenes és normal, però beuen molts cafès sols i la venda de licors ha baixat. Moltes persones es conformen amb el cigaló i les copes han anat de baixa.
Aquells cambrers d’abans d’impol·luta vestimenta, amb pantaló blau marí, jaqueta, americana blanca, corbatí i molta amabilitat sempre duien les propines a la butxaca, juntament amb algun terrós de sucre o l’ampolleta de pastilles de sacarina i un encenedor, perquè abans es podia fumar. A la butxaca de dalt hi duien algunes palles.
El que ha fet molt de mal a l’hostaleria han estat les targetes de crèdit, que cada cop són més utilitzades per tothom. Un dia a la Sirvent de la plaça del Mercat un cambrer em va tractar tan bé que li volia pagar la propina amb la Visa, perquè no duia efectiu. Em va dir que amb la targeta només podia cobrar el que marcava el tiquet, i entre els de la taula vam rebuscar monedes per finalment deixar una mica de propina.
Un lloc on es donava propina és al cinema, quan l’acomodador t’acompanyava fins a la butaca. També als serenos, brossaires, repartidors de diaris, de gas, que repartien unes targetes per Nadal i a canvi els hi donaves una propina pel servei de tot l’any. Abans moltes factures te les venien a cobrar a casa, i donaves una mica de propina. Ara es paga tot pel banc i la propina ha desaparegut. Això sí, els bancs et cobren comissions.
Hi ha països on és la mateixa policia la que es cobra la propina, és la «mordida». Diuen que la policia guanya poc i a canvi d ela «mordida» a tu et perdonen la falta i ells poden arribar a final de mes. Però vaja, això de la «mordida» són figues d’un altre paner.
De la mateixa manera cal no confondre la propina amb la caritat, ja que et demanen una ajuda per a sobreviure però no et donen res a canvi. A l’església quan passen la safata deixem unes monedes, donant gràcies a Déu i ajudant de forma voluntària a les despeses de la parròquia.
