S’ha escrit molt sobre els trens de viatgers, sobre el ferrocarril i aquelles enormes locomotores que duien luxosos vagons convertits en hotels sobre rodes, amb luxes refinats als seus ‘camarots’ i menjadors. Avui vull recordar aquells trens, que es van convertir en una manera de viatjar i que han acabat en estat d’abandó, passant a formar part de la història. Alguns cops han estat desballestats o bé deixats i amb els ferros rovellats i les fustes podrint-se. D’altres han tingut millor sort i han anat a parar a mans de museus ferroviaris o institucions que n’han tingut cura, preservant-se així de cara a les futures generacions. Al món hi ha infinitat de trens fora de circulació que van morint, esperant una mà amiga o el seu final a sol i serena. Pel que he vist, es poden arribar a aconseguir vagons de tren de càrrega vells per tres o quatre mil euros, però pel que fa als de passatgers ja es dispara més el preu. Hi ha llocs on n’han reconvertit en hotels i els han tret profit.
Recordo que va ser un gran avenç viatjar amb el tren TAF (Tren Automotor FIAT), que funcionava amb motor dièsel i tenia cafeteria. Hi vaig anar algun cop per anar a Barcelona, ja que per al tren normal alguns cops no ni hi havia bitllets i vaig haver d’agafar aquest. Després va sortir el tren pendular TALGO (Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol), que era revolucionari, tot un senyor tren ràpid, còmode i amb cafeteria. Era un tren que portava menys rodes i d’aquesta manera hi havia menys fregament a la via.
Actualment no només hi ha màquines de tren i vagons que esperen el pas del temps per morir, sinó que no són poques les estacions per on ja no passen trens, que han anat tancant, algunes perquè han quedat abandonades i d’altres perquè han estat enderrocades, com la de Cambrils. Entre les antigues estacions de Cambrils i Mont-roig hi ha el Mas Miró i recordo que el meu sogre, el Jaume Aragonès Guasch, anava a buscar el senyor Miró i la seva família al tren, ja que ell feia de ‘recader’ i de taxi. Quan la família Miró va venir a Mont-roig, abans de comprar el mas, es va quedar a dormir a l’Hostal de la Malena, regentat per l’àvia de la meva dona, la Magdalena Guasch Borràs. I suposo que a partir d’aquí deurien fer el contacte.
Són mil i una les coses que es poden fer per no deixar perdre les antigues estacions de tren. A més al nostre país existeix molta afició en les diferents vessants dels temes ferroviaris, només cal pensar en els museus del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú o de Móra la Nova o en els col·leccionistes, estudiosos i apassionats del tema. Per sort són moltes les estacions de tren boniques que encara estan en funcionament, com l’estació de França de Barcelona o la del Nord, de València.
Com si d’un exèrcit es tractés, per les gorres abans es podia distingir el personal ferroviari, tot això va canviar a partir dels anys 80, però la gorra vermella amb els ‘llaurers’ daurats dels caps d’estació encara és ben viva. La figura del cap d’estació o del factor, amb la gorra posada, és la que amb xiulet i bandera vermella dona la sortida als trens. Antoni Sagarra Canals era el cap d’estació del Morell i marit de la germana del meu pare, la Maria Boada Calbó. Va tenir un accident laboral i morí en acte de servei fent el canvi d’agulles.
Les campanes de l’estació indicaven amb el toc la sortida del tren. Un toc indicava que faltaven 15 minuts, dos tocs que en faltaven 5 i tres tocs era el senyal de sortida del tren. Si la campana tocava seguit és que el tren arribava i per seguretat calia estar atent a les vies. Les antigues locomotores duien també campana per alertar de la seva proximitat a l’estació. Després es va utilitzar un xiulet que es tocava amb la força del vapor. És curiós que els vaixells portessin també campana. Els tramvies, cotxes de bombers i ambulàncies d’abans també duien una campana. Jo encara recordo el camió de bombers de Tarragona amb una campana. El xòfer era el senyor Joan Aragonès Guasch, que amb els anys va arribar a ser parent meu, ja que era el germà de mon sogre. Pel que fa a les primeres ambulàncies, el xòfer era el tinent Móra, que era client de Casa Boada i l’encarregat de l’incipient parc mòbil de la Creu Roja.
Al costat de la platja del Miracle hi havia el lloc on donaven la volta a les màquines de vapor i vagons de càrrega que van quedar abandonats molt de temps i on vivia gent. No només els vagons eren de fusta, les maletes també i en els viatges la gent conversava i era habitual acabar compartint menjar, sobretot amb la gent que venia de lluny, que et podia acabar oferint una mica de pa i tall o de tabac. Després d’un viatge llarg amb bona conversa podies compartir les adreces i, segons com, podies fer gairebé un amic. En aquella època els vàters dels trens feien cap directament a la via, però aleshores això no contaminava i els viatges eren feliços.
A l’entrada del Serrallo hi tenim en molt bon estat de conservació la locomotora Tarraco. Estirava un tren obrer, que duia a diferents llocs els treballadors. El Campeón va ser un tarragoní que havia guanyat moltes medalles d’or, i alguns cops els hi havia vist lluir a l’americana. Les havia guanyat corrent. Jo havia sentit a dir que el senyor Josep Forcadell Olmos, que era el veritable nom del Campeón, corria al costat del tren obrer fins a l’estació classificadora de la Renfe, que estava cap a l’antiga Universitat Laboral. S’explicava que el Campeón arribava abans que el tren. També hi havia qui deia que el maquinista el coneixia i afluixava. El tema és que de córrer corria, i de medalles en va guanyar un cabàs. A banda de les esportives recordo que li van atorgar la medalla de la fidelitat al treball de la Renfe. El Campeón tenia l’ànima ferroviària i també feia moltes obres de caritat, i era molt estimat a Tarragona.
Els ferrocarrils també van ser un dels millors mitjans per portar el menjar i productes d’estraperlo, sobretot els trens que procedien de l’Ebre. Poc abans d’arribar a Tarragona tiraven el menjar per la finestra en un punt on hi havia algú que estava esperant el paquet, ja que l’estació de tren de Tarragona estava vigilada per la policia. Calia anar amb compte ja que als trens hi anava la Guàrdia Civil. Crec que el maquinista ja deuria estar al cas i que l’entrada a Tarragona ja la deuria fer més a poc a poc. A canvi d’una mica de menjar es feia de més i de menys. Eren temps diferents dels actuals. Als vagons hi havia viatgers de primera, segona o tercera. Els vagons de primera estaven entapissats i les butaques eren immenses, els de segona tenien bones butaques i bons entapissats i els de tercera tenien els seients durs de fusta. Però curiosament eren més nets, ja que la fusta és més neta que la tapisseria.
Aquells bitllets de cartró avui ja són peces de col·leccionista, i de fet és bonic guardar tot allò que fa referència al nostre passat. Jo recordo que sempre els demanava un tren als Reis d’Orient i mai va arribar. A Tarragona hi ha grans aficionats al ferrocarril, la gent de l’Associació cultural ferroviària de Tarragona o, que jo conegui, el senyor Andreu Iborra, que té infinitat de trens que circulen en una maqueta, o el senyor Lluís Espuña, que em consta que és un apassionat dels trens a escala.