A la meva primera joventut recordo que els vermuts es venien molt en ampolletes d’una ració. Tenien encant, primer perquè el contingut era real, ja que en aquella època s’acostumaven a reomplir les ampolles amb productes a dojo. Les ampolletes de vermut que més es venien eren les de Martini, Cinzano, Miró i Aquila Rossa, jo no en recordo més.
De vermut se’n venia molt, el que veníem a Casa Boada era a dojo, que compràvem a la Tarraco Vinícola ja que te’l portaven a casa amb un carro, també en teníem de la casa De Müller. Normalment compràvem en dos proveïdors perquè si mai passava alguna cosa amb un, no ens quedàvem sense. A la Tàrraco Vinícola hi vaig anar un cop a veure com feien el vermut.
N’hi havia de molt bons de Tarragona o Reus, però els més venuts eren el Martini i el Cinzano, d’origen italià. La realitat és que aquestes dues marques tenien un públic fidel, que preferia l’ampolleta. Una altra beguda d’aperitiu va ser el Bitter Cinzano, que va estar de moda fins que li va passar al davant el Bitter Kas, que era sense alcohol. Recordo que les ampolletes eren de vidre i arribaven en una casa de fusta.
S’acostumaven a recuperar. Anys després també van estar de moda els sucs i nèctars de fruita, com els sucs Vida o Fruco, entre d’altres, que es despatxaven en ampolletes petites.
Els licors no es quedaven curts fent miniatures d’ampolles. Recordo que fins-i-tot el Chartreause i el brandy Car, que fabricaven els frares cartoixans a Tarragona, van llençar al mercat ampolletes, on hi acostumava a cabre una copa. Les ampolletes de begudes es venien sobretot a tres i vaixells. Era una manera de tenir licor i de no dependre de les clàssiques ampolles on sovint hi minvava el producte.
D’aquesta manera, amb una ampolleta per copa, la dosi era exacta. Hi va haver una època en què es va popularitzar el col·leccionisme d’ampolletes de licor. El meu sogre, Jaume Aragonès Guasch (1900-1977), en tenia un bon nombre al moble del menjador de la seva casa de Mont-roig.
Els vermuts de la casa De Müller i de la Tarraco Vinícola del carrer Reial eren els més populars als bars de la ciutat. Jo no els vaig veure embotellats. Els acostumaven a servir en un got amb un raig de sifó i un parell d’olives farcides punxades amb un escuradents. Era el vermut de diari. Els diumenges era diferent i el vermut s’acompanyada d’escopinyes, olives farcides i pataques de xurreria (abans es deien així). Tampoc faltaven els calamars o la sèpia i els musclos amb all i oli o romesco.
També hi havia qui demanava unes gambes de la costa de Tarragona i fer el vermut es convertia en un festival.
A Tarragona hi havia una bodega molt popular per anar a fer el vermut: la Tecleta, que era com es coneixia la Bodega Soriano, de la Bocacalle. Agafa el nom de la seva propietària, la Tecla Soriano Romeu, qui en jubilar-se va passar el relleu a la Pilar Soriano López. Quan anaves a fer el vermut a la Tecleta ja et servien el vermut amb el sifó posat. Per fer vermuts memorables recordo el bar Gol, al carrer Méndez Núñez, amb un a immensa barra amb els seus popurris i infinitat de tapes, sempre acabades de fer. El Baviera era un bar de la Rambla Nova ideal per anar a fer el vermut i unes tapes, tenia un parell de portes, una pel bar i l’altra pel restaurant.
A la Part Alta la Queveda, el Tòful i els Quatre Cantons eren molt populars. Del Serrallo recordo l’Àncora, que servia racions enormes. N’hi havia molts més, com el Buenos Aires que era un restaurant de fusta que estava davant de l’antic Club Nàutic, prop d’on avui hi ha la locomotora Tarraco.
Reus és on més vermut es produïa. Recordo les ampolletes del vermut Miró, i també en ampolla grossa. D’altres cases que recordo són Iris, Rofes i ara la marca De Müller. Capítol a part és la casa Izaguirre, amb seu al Morell. Al costat del meu poble natal, Nulles, es produeix un vermut boníssim, el de casa Padró.
El Chartreause i el brandy Car, que fabricaven els frares cartoixans a TGN, van llençar ampolletes
Recordo que un cop el meu fill va anar a fer una conferència a la Facultat de Medicina de Reus. El vaig acompanyar i després vam anar a sopar al Museu del Vermut, on vaig quedar sorprès. Em vaig veure immers en la història del vermut mentre gaudíem d’un sopar prèmium. Fa temps que no visito Reus, on hi tinc bons amics, com el senyor Salvador Forès Gomis o el senyor Francesc Marca Forcada, que va ser el delegat de Bimbo. Per temes de salut ara em costa més la mobilitat però quan pugui tornaré a visitar Reus, aquesta ciutat germana, on hi recordo bones estones en restaurants amb molta història.
El meu sogre Jaume Aragonès era transportista i anava sovint a dinar a Reus a llocs com el Simonet, el Florida, cal Llanas o casa Botella. La tradició vermutera és ben present a Reus. El vermut forma part de la cultura dels nostres pobles, després de la missa major
Tornant a les ampolles petites, recordo el Pitelo, que era una ampolla de xampany d’uns 200 cc. Ho he dit bé, xampany, ja que abans tot era xampany. Després Codorniu va llençar el Benjamín, i el Freixenet també. Del Pitelo no se que se’n deuria haver fet, si existeix o no. Ara el tap ens parla molt de la qualitat. Si hi veiem un triangle és vi gasificat, del que sortosament no se’n veu massa, un cercle és gran vas, una estrella el mètode tradicional.
El tap ben fet està fet amb suro tallat en làmines i enganxat a la resta del tap de suro conglomerat. Gràcies a les làmines de suro s’evita el contacte amb la cola del conglomerat. Avui han aparegut al mercat unes ampolletes petites d’oli i de vinagre, que podem veure als restaurants. És una manera de garantir la qualitat de l’oli i del vinagre. Hi ha infinitat de marques i orígens, i ara podem tenir aquesta informació a taula, tot i que en paral·lel també s’ha incrementat el preu.
El vermut forma part de la cultura dels pobles a les festes majors. Recordem el concert-vermut de després de la missa major, interpretat per una orquestra amb peces molt selectes, com podrien ser l’intermedi de La leyenda del beso, Bodas de Luis Alonso, El sitio de Zaragoza o la Traviata, com també peces de música catalana. Tot acompanyat per tapes, vermut, família i amics, tots ben mudats ja que era festa major.
En alguns pobles també es feia cafè concert, i com que era després de dinar et podien agafar ganes de dormir, per això calia un bon cafè. A la nit hi havia ball amb ressopó. Avui molta gent diu que va a fer el vermut però realment van a fer una cervesa, vi o un refresc.
Crec que la màgia era el sifó, ja que li afegia vida i aroma al vermut amb les seves bombolles. Avui hi ha bars on serveixen vermuts però que no posen ni sifó, potser per l’abús que en feia la clientela. Per un vermut es bevien un sifó ben fresquet.