Quan hi havia pocs cotxes

Recordo que quan era molt jove a Casa Boada un dels principals temes del dia era parlar de motos, bicicletes, velomotors i cotxes. A casa no es parlava de política i els dilluns es parlava del Gimnàstic. Els jóvens volíem una bicicleta amb canvi de marxes, amb canvi de plat... i comentàvem el pes, el preu... tot això va durar un temps. I quan podíem anàvem a guaitar les bicicletes de les botigues Barba, Miquel i Pàmies, que tenia molt bona fama de posar els radis a les rodes i centrar-los. Recordo que a la porta de Miquel hi tenien una BSA amb el dipòsit sota el quadre. Al Barba n’hi havia una altra més o menys igual. Recordo que hi havia un senyor a qui l’anomenàvem el Xispasso, que feia de mecànic a la brigada municipal i tenia una enorme moto amb sidecar, no recordo de quina marca. Crec que devia ser una Indian amb un parell de cilindres i que era del fundador de Casa Chinchilla. El meu pare tenia una FN, que era una moto belga amb sidecar, que havia sobreviscut a la guerra. Era molt potent, però tenia avaries, sobretot elèctriques. El que passava que com més corria més llum necessitava, i jo li vaig posar un parell de fars, per si es fonia una bombeta. El so era el d’un gran motor de quatre temps. Semblava música! Eren màquines que tenien història i eren molt lloades. Això sí, donaven força feina als mecànics.

Molts jóvens teníem el somni de posar un motor de moto a una bicicleta. Un mosquit, que anava com un corró a la roda, sense embragatge, sense canvi de marxes. Van tenir èxit, ja que aprofitant la bicicleta podies tenir més prestacions, i per tant moure’t millor. Jo recordo lo bé que hi anava de Tarragona a Nulles. Pocs van ser els viatges que hi vaig fer en una bicicleta mosquit, però en vaig fet.

Poc temps després va sortir un velomotor amb canvi de marxes, embragatge i dipòsit de benzina, i aquí sí que va canviar la cosa. Recordo el Josep Maria Busquets, que va començar la seva apassionant vida d’esportista professional amb una IRESA, una motocicleta amb la qual el veia en el tram de la Rambla Nova on avui hi ha el monument als Castellers. Després el senyor Busquets va començar una altra etapa amb una Lambreta de 125 cc, i ja després va passar a ser professional, guanyant molts campionats en diverses categories. A Tarragona no hem valorat la figura de Josep Maria Busquets. Jo recordo que quan sortia al No-Do hi havia gran revolt entre els seus fans.

Un dels temes de conversa a la barra de Casa Boada va ser el de la «Derbi paleta», que era tota una moto de 50 cc i que oferia un bon servei. Jo recordo que en el ram de la construcció n’hi havia moltes. També va sortir la Mobilette, que era francesa, de 49 cc i amb un variador. Va tenir èxit i en aquell temps es va utilitzar per al petit repartiment amb un remolc.

El món del motor a Catalunya va avançar amb èxit i pel que fa a les motos marques com Derby o Montesa van fer dissenys bonics. Després va venir la Bultaco i la Rieju, que era potent i amb un motor de quatre temps. Les Rieju noves no tenen res a veure amb les antigues. Però l’estrella de les motos era la Sanglas, una gran moto de 350 cc i 500 cc. Va ser la moto que utilitzava la Guàrdia Civil de tràfic. Era una moto forta que aguantava fred, calor o pluja. També cal anomenar la Reddis, que es fabricava a Reus i que era la moto de la Policia Municipal

Catalunya va ser el gran fabricant dels cotxes SEAT i Biscuter, un cotxe molt petit amb motor de l’empresa barcelonina Hispano Villiers i tracció a una sola roda. Va ser un cotxe per a la gent no tan jove. Era poc cotxe i els primers models no tenien marxa enrere. Els usuaris l’havien d’aixecar i moure’l, era d’alumini i més barat que d’altres mini cotxes.

Recordo quan era jovenet la Rambla Nova amb gairebé cap cotxe. Quan això passava sempre em fixava en els pocs cotxes que veia. El doctor Simó, un dentista, tenia un curiós cotxe, un Hansa. Tenia un motor bòxer refrigerat amb aigua. A la cantonada amb el carrer Sant Agustí amb la Rambla Nova hi havia normalment un Opel, que era el cotxe oficial de Rafael Sanromà Anguiano, alcalde de Tarragona. El xòfer d’aquest alcalde va ser el Joan Aragonès Guasch (de Ca la Malena del Cotxe, de Mont-roig). Els Aragonès eren una família vinculada al transport, i van tenir diversos vehicles. A la Rambla Nova també hi havia cotxes del Govern Civil, que duien la matrícula PMM (Parque Movil de Ministerios). Una altra matrícula oficial duia les lletres FET (Falange Española Tradicionalista). A la Rambla Nova també hi havia un Renault d’aquells molt antics amb el motor acabat en punt i que era del senyor Gerard Chinchilla. També hi havia un parell de Citroën «pato», que eren de dos gestors, el senyor Montañés i el senyor Boronat. Més o menys aquest era el panorama automobilístic més habitual de la Rambla. Eren uns anys on a Tarragona gairebé no hi havia cotxes. Algun taxista tenia un cotxe de gasogen. Eren uns cotxes que funcionaven gràcies a una petita fàbrica de gas que duien a la part darrera.

Quan van començar a arribar els cotxes SEAT el panorama va anar canviant a tot l’estat, ja que aquesta marca es va afegir a les Renault i Citroën. Els taxis eren gairebé tots SEAT, i els carrers es van anar omplint de cotxes, sobretot del SEAT 600. Actualment, a Cambrils hi ha el Club de Vehicles Antics, gràcies al qual pots veure autèntiques joies del motor. Una persona a la qui recordo molt i que tenia una bona col·lecció de cotxes era el senyor Magrinyà de Masllorenç, de Mobles Magrinyà. Fa temps que no en sé res, però un cop em va ensenyar part de la seva col·lecció de cotxes, tots en perfecte estat. Pel que fa a cotxes d’impacte aquests dies he vist el conegut músic Jordi Freixa en una fotografia promocional amb un Rolls Royce, que farà servir en l’acte de presentació del seu darrer treball.

Jo encara recordo els cotxes quadrats, eren molt còmodes. També els cotxes Hispano Suiza, que eren d’una gamma molt alta. Mon sogre Jaume Aragonès Guasch n’havia tingut un, i crec que al final el van vendre a peces. L’havia comprat de segona ma i sempre explicava l’anècdota que quan el van comprar el van netejar a fons i hi van trobar un rosari. Després l’aerodinàmica va facilitar poder fabricar millors prototips per tallar l’Aire, però ara quan trenques un far o qualsevol peça ja és de més difícil reparar i cal anar a buscar recanvis oficials. Abans els recavis genèrics eren els habituals. La mecànica es feia per durar no com avui, amb plàstic i electrònica difícil de reparar. Els cotxes d’ara van millor, però tenen menys ànima. Un dia vaig parlar amb un mecànic de Mont-roig que ressuscita cotxes i em va comentar que als cotxes actuals no els hi pot fer les seves reparacions. Recordo el senyor Aguadé de Salomó, mestre de mecànica i el senyor Cabré de Tarragona, mecànic dels d’abans. El senyor Cabré et mostrava l’avaria i era molt honrat. També recordo el senyor Ramon Valeriano que col·lecciona motos.

Quasi cada vespre em venia a veure a Casa Boada el senyor Tonet, que tancava el taxi al costat de casa. Tenia un cotxe quadrat de clor negre. Abans els taxis eren negres. El senyor Tonet va canviar el cotxe per un Austin tipus taxi anglès, molt còmode. Amb taxímetre mecànic de bandereta, que quan estava lliure tenia la bandera amunt i quan estava ocupat la baixava. D’aquí ve l’expressió «baixada de bandera».