Fa cinquanta anys a Tarragona es va fundar la Societat Gastronòmica d’Amics de la Cultura del Vi i de la Cuina «Ardotegi-2» amb l’objectiu de descobrir vins de qualitat i els millors menjars. Els seus membres, tots hòmens, són els encarregats dels fogons.
Cada dijous cuina un dels membres. Aquest tipus de societats tenen un origen basc i a Tarragona n’hi ha unes quantes, però crec que cap tan antiga i consolidada com aquesta.
El txoko el va posar en marxa el Dr. Ovidio, quan el van ser destinar a aquesta zona. Ell i uns quants companys més van decidir l’any 1974 llogar un local per a muntar-hi un txoko tipus basc com els que li feien recordar els seus anys joves. I així des de llavors i en diferents generacions que aquest txoko ha aguantat fins ara.
El primer dijous de cada mes és quan celebren la reunió de socis, sense convidats, per parlar de les seves coses, sobretot temes tècnics, possibles avaries, despeses, etc. Actualment són 11 persones, i han arribat a ser-ne 16.
Amb tots aquests anys d’història han anat canviant els socis, però hi queda un membre fundador, una persona molt coneguda a Tarragona, el metge cirurgià Joan Vañó Rufas. Al Dr. Vañó el vaig conèixer de jove a la Congregació Mariana, que es va posar de moda entre els jóvens per anar a jugar a ping-pong. Ell n’era un gran jugador.
Quan va ser metge, el Dr. Vañó va treballar amb un altre cirurgià que també va tenir relació amb aquest txoko, el Dr. Pablo Portero, amb qui també vaig tenir relació. El Dr. Portero era de Papatrigo, un poble d’on son germà era alcalde, i d’on em van nomenar pregoner.
Em van fer arribar un escrit en vers picat a màquina amb el segell de l’ajuntament i una trompeta de pregoner, que es va perdre fa anys, i que era la que feia servir l’agutzil, al que tothom coneixia com «el Chato». D’aquest txoco conec molt els senyors Ramon Valeriano i Gerard-Felip Carné. El senyor Valeriano el conec des dels seus inicis professionals a la Clínica Monegal, d’on va ser un dels directius.
Una de les seves passions són les motos antigues. Igual que el senyor Carné, va ser client molts anys de Casa Boada. Al senyor Carné el vaig conèixer quan era estudiant i des d’aleshores hem estat amics per sempre. Jo el definiria com una persona d’àmplia cultura que ha ocupat alts càrrecs a l’Administració.
Mai he estat a casa seva, però m’ensumo que té més llibres que algunes llibreries. Com a cosa curiosa el senyor Gerard Carné és membre de la junta de l’Ateneu de Tarragona, presidit per Jordi Freixa, qui resulta que va fer la mili amb Ramon Valeriano. Al final Tarragona és com el món, un mocador.
Una de les missions de la societat gastronòmica era la de buscar bons vins, i actualment em consta que beuen vi de la DO Montsant. Cada any efectuen una sortida de cap de setmana per a visitar cellers arreu del país i també organitzen menjars en què poden participar les famílies dels socis, fet que fomenta l’amistat al voltant del txoko.
Per Nadal sempre fan un dinar per als familiars. Els socis poden utilitzar la seu per fer els seus àpats, cal apuntar-ho a una agenda i vigilar que no sigui dijous. Hi ha alguns temes que tenen vetats a taula, com ara política, futbol o religió, per procurar que hi hagi un bon ambient entre els socis.
En els menjars de la societat deixen els plats i olles i l’endemà ve una persona a netejar-ho tot, així sempre ho tenen net. Per entrar com a soci, es necessita un padrí que et proposi i un temps de «noviciat». I si tots els membres voten a favor, pot entrar. Així s’asseguren que no entri ningú que pugui aportar mal ambient.
Als sopars de cada dijous hi ha sempre un ritual. És quan el president, Sergi Ibern, toca unes campanes i engalta un càntic d’inici a què tothom respon «aurrera!», que vol dir endavant i aleshores és quan comença el sopar. I si el plat surt bo, que acostuma a ser gairebé sempre, tots els comensals canten una estrofa ja ritual.